Gent sense casa, cases sense gente…com s’enten?
Succesives onades especulatives han arrasat Barcelona en el darrer quart de segle. Una rere l’altre, hem sofert les Olimpiades, les places dures (encimentades pels Molins, Nadal i companyia), el 22@, el Fórrum de les Cultures i l’arribada de l’AVE (tren de luxe per connectar capitals). Sant Andreu no ha escapat a l’epidèmia. La macroestació de la Sagrera i els seus “vials” (com el que s’havia de fer al lloc on estava el CSO El Palomar i no es va fer mai) han posat Sant Andreu al punt de mira de l’especulació. Els cinemes Lauren, la Maquinista, l’Heron City i el Corte Inglés en són algunes de les conseqüències. La febre del totxo ha expulsat a moltes persones que no han pogut assumir l’increment del cost de la vivenda; un 1160% des de l’any 1984. Abans, la vivenda era el 10% del pressupost familiar, avui s’enfila més amunt del 40%. Molta gent s’ha quedat sense casa.
Per contra, moltes cases s’han quedat sense gent; cases que els especuladors mantenen abandonades a l’espera del negoci. Els locals han patit el mateix procés; accentuant així el problema de la manca d’espais per a que la gent pugui desenvolupar les seves inquietuts.
Part d’aquesta gent no s’ha resignat a marxar ni a no tenir espais i ha triat la via de la okupació. Rehabilitant espais abandonats, les cases i centres socials okupats han donat una resposta efectiva al problema de la vivenda al mateix temps que han generat una enorme
quantitat de projectes i activitats. La resposta del govern ha estat sempre la repressió, policial, judicial i mediàtica.
[Llegir més ]
Resiste! – Barcelona
