Entrevistem la Mònica, el Francesc Argemí i l’Ana Maria Lázaro, tres membres del col·lectiu terrassenc Acció Autònoma al Kasal Okupat Joan Berney, conegut…
Ens podríeu resumir breument la historia d’Acció Autònoma?
Ens formem com a col·lectiu dins de l’Assemblea d’Okupes de Terrassa l’any 1997, fent les primeres assemblees al CSO Vallparadís. És un moment de grans lluites que fa que l’Assemblea d’Okupes agregui diferents grups, i un d’ells és Acció Autònoma. Comencem la nostra trajectòria independent de l’assemblea, fent okupacions dels Kasals, un espai per continuar amb la nostra lluita.
Fent un repàs ràpid podem dir que al 1997 hi ha la primera assemblea, del 1998 al 1999 s’okupen els KORK I, II i III, l’últim dels quals és on durem més. Aquest període està caracteritzat per un fort espiral de lluita, activitats i campanyes. A l’any 2000, amb les detencions del Zigor Larredonda i la Laura Riera hi ha una baixada de tots els moviments socials de la ciutat. En el nostre cas cal sumar-hi també el desallotjament, just després de les detencions, del KORK IIII (1999-2001). Tot i així, el nostre col·lectiu es segueix reunint i fent campanyes fins que al 2003 entrem al Kasalet que, després de les reformes, s’inaugura al 2005.
Un dels aspectes significatius és el desallotjament del Kork III, quan al seu desallotjament hi ha 32 persones disposades a fer pinya, més enllà de la gent d’A.A. per afrontar el desallotjament i la detenció. Va ser un procés que s’inicia amb el desallotjament i detenció de 32 persones el juny del 99 i finalment es jutja a la tardor de 2008 amb l’absolució de tothom encausat.
Quins diríeu que són els vostres objectius com a col·lectiu?
El que ha tingut Acció Autònoma és que mai ens hem definit sota cap ideologia concreta, i aquesta riquesa d’iniciatives ha sigut la gràcia del col·lectiu. Quan va néixer el col·lectiu hi havia gent independentista, gent militant a col·lectius comunistes, sectors llibertaris i gent que no estava adscrita enlloc, i el que ens unia era la lluita directa contra el sistema capitalista. Per un cantó hi havia les campanyes més àmplies, com podien ser les de l’Assemblea d’okupes, però A.A. volia fer un pas més utilitzant l’acció directa i la lluita directa al carrer.
A nivell d’objectius sempre ha sigut mantenir una línia de lluita activa al carrer. És clar que durant aquests quinze anys, hem tingut alts i baixos, però la connotació d’acció directa i lluita al carrer sempre l’hem tinguda. Prova d’això és que una de les nostres eines de lluita ha sigut l’okupació; sempre hem volgut tenir un Kasal que ens permetés tenir un local fixe i estable per poder continuar fent coses al carrer.
Un altre objectiu és el de la gent jove, que tot i que hi ha gent que portem des del començament, al llarg de la historia d’A.A. sempre s’ha anat renovant amb diferents generacions de gent jove.
Quin paper creieu que ha jugat A.A a les lluites socials dins de la ciutat?
Com dèiem abans, dins de les lluites hem tingut aquesta connotació més d’acció directa, de defensar una lluita més cara a cara contra el sistema, de visibilitzar la confrontació. Sempre que hi ha hagut campanyes unitàries la postura més contundent sempre ha vingut dels sectors…sense penjar-nos la medalleta, ja que A.A. forma part d’aquesta línia de sectors crítics i contundents com altres col·lectius.
Aquesta aposta per l’acció directa ha dut també com a conseqüència la repressió. Quasi paral·lelament a la historia de centres socials, i seguint aquesta línia de confrontació, podríem fer una historia del col·lectiu a nivell repressiu: al 1998 quatre nois de Terrassa detinguts sota la Llei Antiterrorista finalment absolts, al 1999 desallotjament del Kork III i 32 persones detingudes, al 2001 la detenció del Zigor i la Laura (aplicació Llei Antiterrorista sota acusació de pertinença i col·laboració amb banda armada), el mateix 2001 desallotjament del KorK IIII, i si continuem el cas de la bandera al 2004 amb ingrés de presó inclòs, i al 2007 la detenció d’una companya que ara al 2012 s’enfronta a una petició de 2 anys i mig de presó.
Tot això però ho entenem com a una mostra d’aquesta confrontació i d’aquest conflicte que és inevitable. I aquesta repressió, a part de fer-li front també ens ha omplert de ganes de tirar endavant.
Ja per acabar, com afronteu el futur? Ens podríeu fer una explicació de les jornades que heu preparat per celebrar els 15 anys?
Doncs bé, tal i com estan les coses, ara és quan millor es pot visibilitzar la lluita que s’ha fet fins ara, i la gent potser és més receptiva a veure-la. Continuar doncs, donant les eines i la crítica a la gent perquè pugui tenir una pròpia opinió i mobilitzar-se i estar al carrer. Per les activitats hem preparat dos caps de setmana. El divendres 9 tenim una xerrada de grups feministes autònoms, i el 10 una jornada al carrer amb trobada de distribuïdores, mercat popular, dinar i una exposició dels 15 anys d’Acció Autònoma.
El cap de setmana del 23 de novembre vindran grups autònoms de Madrid, i el 24 de novembre comptarem amb col·lectius de Barcelona com la Kasa de la Muntanya i l’Assemblea del barri de Sants.
La idea és fer una retrobada de grups autònoms que hi han hagut al llarg d’aquests anys. Grups que potser ara no tiren endavant amb el mateix nom que abans, però que són historia del moviment autònom. Una miqueta hem pensat en les dues vessant d’A.A., una part el cantó de col·lectius autònoms i per altra prendre i recuperar el carrer.
Arnau López / Terrassa, La Directa
