Ubicada a la ciutat de Vitòria-Gasteiz, la històrica barriada obrera d’Errekaleor ha estat recuperada per més d’un centenar de persones, que han okupat i rehabilitat els edificis d’habitatges i espais comuns abandonats, tot i l’amenaça constant d’enderroc.
Una rotonda apareix al nostre pas i fa de cruïlla per decidir quin rumb prenem. En aquest cas, seguim l’estela d’un grup de joves que va optar per un carrer d’anada i tornada que travessa un rierol no gaire cabalós, deixant enrere un polígon industrial més. El gris de l’asfalt envoltat pel verd d’uns camps que –aparentment– assenyalen la fi de la ciutat. És una descripció real i a l’hora metafòrica del darrer nucli habitat del sud-est de Vitòria-Gasteiz. Allà on sembla que tot acabi, és paradoxalment el lloc on moltes persones han confluït per tornar a començar.
Errekaleor (rierol sec en euskera) no ha estat mai un barri normal i corrent, ni per la seva història, ni per la seva estructura urbanística, més semblant a un petit poble que al barri perifèric d’una ciutat amb 250.000 habitants. Moltes l’han comparat ja amb el mític Bogside de la ciutat nord-irlandesa de Derry, o amb l’anomenada Ciutat Lliure de Christiania, a la capital de Dinamarca. Tanmateix, rere la típica i tòpica etiqueta alternatiu i dins i fora dels petits edificis de formigó decorats amb murals polítics, hi germina des de fa gairebé quatre anys un projecte comunitari en construcció i procés de consolidació, i això sembla ser el que alguns, sota el comandament de l’ara alcalde del Partit Nacionalista Basc (PNB), Gorka Urtaran, s’entesten a intentar evitar.
“Diuen que ens volen fer fora per la nostra seguretat, però el que volen és tirar el barri a terra i que quedi un runam gegant”, afirma Jonbe Agirre, membre de la plataforma Errekaleor Bizirik (Errekaleor Viu) i veí d’un dels blocs d’habitatges que composen l’àrea. Durant les darreres setmanes, el conflicte ha pujat de to, arran de la irrupció a la barriada d’un nombrós dispositiu de l’Ertzaintza (policia autonòmica basca) el passat dijous 18 de maig. Aquell dia, els antidisturbis custodiaven un grup d’operaris d’Iberdrola que tenien l’ordre de tallar la llum de tot el barri. L’argument oficial: “molts habitatges tenen la llum punxada i hi ha perill de descàrregues elèctriques”, malgrat que bona part del veïnat està en procés de regularitzar contractes. L’argúcia administrativa: un requeriment del departament d’Indústria del Govern basc. El resultat es pot veure en aquest vídeo: resistència civil no-violenta per protegir el quadre de llum central, violència policial per sufocar l’acció de desobediència, tres veïnes detingudes, diverses ferides i el telèfon mòbil des d’on retransmetia els fets un periodista d’Hala Bedi Irratia, rebentat per un cop de porra.
Part del veïnat del barri es fotografia il·luminat amb espelmes després del tall de llum massiu
Hores d’ara, gran part dels carrers i habitatges continuen sense subministrament elèctric, “parlen de seguretat i han deixat el barri a les fosques”, comenta indignat Agirre. Tot i això, la consigna és no claudicar. Han accelerat la instal·lació –ja prevista abans dels talls– de plaques solars i han adquirit algun generador per donar unes hores de llum als nuclis familiars que més ho necessiten. No era la primera vegada que es produïa una situació com aquesta. El 31 de març de 2015, els tècnics de la multinacional elèctrica –acompanyats també per Policia Municipal i Ertzaintza– ja van retirar part del cablejat del barri esgrimint les mateixes raons. “Un informe tècnic de l’Ajuntament recomanava el desallotjament preventiu per motius de seguretat i salubritat”, explica Jagoba Apaloaza, un altre membre del projecte des dels seus inicis, “per això nosaltres vam fer un altre informe amb arquitectes, que van detectar les deficiències fruit de l’abandonament que havien patit les infraestructures del barri durant anys”.
Les seves decisions han estat fermes i en consonància amb el que ha estat des de sempre la filosofia del projecte: seguir millorant el barri amb les seves pròpies mans, sense demanar ni permís ni diners a les institucions. “Vam llogar dues vegades una grua i un elevador per refer cornises, façanes i teulades”, i així amb tot. Deficiències estructurals i obres d’acondicionament solucionades amb la feina altruista d’especialistes en diferents oficis: electricistes, fontaners, fusters i tothom qui s’avingués a aprendre i donar un cop de mà per, mica en mica, refer un barri que havia estat oblidat, buidat i condemnat a la destrucció.
Tot i això, una setmana després de la darrera intervenció policial, l’alcalde Urtaran va assegurar que es va preparant “el projecte d’enderroc del barri d’Errekaleor, perquè és el següent pas que donarem”. Si és així, sembla que la pugna està servida i el pols es mesurarà als carrers, no només als de Vitòria-Gasteiz.
De les cendres de El Mundo Mejor
Expiraven els darrers anys de la dècada dels cinquanta i l’anomenat desarrollismo franquista va fer que la capital de la província d’Àlaba rebés milers de persones per oferir mà d’obra a la indústria pesada que es va instal·lar a la ciutat. Famílies arribades d’arreu de l’Estat espanyol van augmentar exponencialment la població de Vitòria-Gasteiz, amb la conseqüent necessitat de construir barris obrers com Errekaleor per ubicar-les.
El Secretariat Social Diocesà i un capellà van donar suport a la creació de la cooperativa d’habitatges El Mundo Mejor, que va tirar endavant la construcció del nou districte seguint les directius que estipulava el règim pels nous barris per a la classe obrera: zones verdes, una plaça amb parc infantil, escola, església, bar… en total, 192 habitatges austers repartits entre 32 portals en setze blocs de pisos, amb una capacitat per acollir un miler de persones.
Durant els convulsos anys setanta, es va organitzar una associació de veïns i veïnes que va lluitar per millores com, per exemple, la instal·lació d’un cinema, un centre social i el segon frontó cobert més gran de la província. La lluita obrera bullia a fàbriques i carrers ja abans i després de la mort de Franco, però es va veure travessada l’any 1976 pels fets del 3 de Març. Cinc obrers van ser assassinats pels trets de bala dels agents i desenes van resultar ferits. Un d’ells tenia 19 anys, es deia Romualdo Barroso i era veí d’Errekaleor.
A Errekaleor hi ha diversos murals polítics de lluites del present, però també d’altres que recuperen la memòria de lluitadors com Romualdo Barroso o Salvador Puig-Antich / Errekaleor Bizirik!
Durant les dues dècades següents, bona part del veïnat es va anar traslladant a zones més cèntriques de la ciutat, fet que va provocar l’inici d’un progressiu procés d’abandonament i deteriorament del barri. Aquest fet va servir de coartada per iniciar –a principis del nou segle– un procés d’especulació urbanística que avui dia torna a ser més evident que mai. L’arrenca l’any 2002 el consistori aleshores en mans del Partit Popular. L’objectiu es demolir el barri per fer-hi noves promocions d’habitatge i ampliar l’anella verda de la ciutat.
La societat municipal Ensanche XXI és l’encarregada d’obrir un procés de negociació i reubicació del veïnat en pisos de protecció oficial. L’any 2006, en paral·lel a la signatura dels primers reallotjaments, un grup de 43 famílies contràries al projecte creen la Plataforma d’Afectats d’Errekaleor per evitar l’enderroc del barri. Només una quarta part de les propietàries es resisteixen a abandonar l’indret que els ha vist créixer. Inicien la via judicial i aconsegueixen victòries que són esquivades temporalment gràcies a la modificació del Pla General d’Ordenació Urbana.
Els pisos es van expropiant i l’Ajuntament comença a tapiar portes i finestres per evitar les okupacions, sense comptar amb la crisi econòmica que l’any 2010 els obligarà a aturar el projecte, que també preveu incloure hortes ecològiques a bona part dels solars que les excavadores deixarien al seu pas. En tot aquest temps, només deu propietaris s’han negat a signar cap acord i ja s’han desemborsat 22 milions d’euros de diner públic. És el dia 3 de setembre de l’any 2013 i una desena d’estudiants universitaris reben les claus del bloc 26 de part de les poques famílies que es neguen a marxar. A partir d’aquell moment, res tornarà a ser com abans.
“Nosaltres ho tenim clar”
Probablement, ni elles mateixes pensaven que el seu somni esdevindria compartit amb tanta gent. “Els lloguers estaven a l’alça i volíem emancipar-nos i crear un projecte integral més enllà de l’habitatge”. El lloc era idoni i de ganes anaven sobrades. De les deu estudiants que inicialment van fer el pas de traslladar-se a Errekaleor, van passar a una quarantena de persones només el primer any. Jonbe i Jagoba mostren sorprenentment orgullosos la seva documentació espanyola: “Estem empadronats al barri”, expliquen somrients mentre assenyalen l’adreça. Actualment, més de 150 persones s’han sumat al projecte i han traslladat la seva residència estable al barri.
L’autogestió i el suport mutu han estat des del primer moment els pilars fonamentals del projecte
Paguen quotes mensuals de cinc a deu euros i organitzen esdeveniments per recaptar fons. D’espai no els en falta. Van rehabilitar el cinema i han convertit l’església en el gaztetxe (casa de joves) on fan assemblees i actes. Han arranjat un estudi de gravació i de ràdio, que es complementa amb els locals d’assaig musical. Compten amb la biblioteca, una escoleta infantil i un gimnàs, però també s’han dotat d’infraestructura productiva com una impremta que reescriu llibres i quaderns, o una fleca dotada amb un forn i una pastadora que els permet elaborar pa tres cops per setmana. A base de tallers i múltiples activitats, el moviment al barri ha tornat a ser constant i transcendeix més enllà del propi veïnat.
Amb les seves pròpies mans han remogut tres hectàrees de terra per fer-hi una gran horta. Als camps hi ha un centenar d’arbres fruiters i hi han instal·lat un galliner. Les eines les guarden al magatzem on tenen el planter i distribueixen els productes que cultiven entre la comunitat. “Ara hem aconseguit un tractor”, exclamen els dos joves abans d’explicar que llançaran un micromecenatge aconseguir finançament per col·locar desenes de plaques solars. L’autogestió i el suport mutu han estat des del primer moment els pilars fonamentals del projecte; la sobirania alimentaria i energètica una suposada utopia que s’ha transformat en plausible.
Ja no són només els estudiants que van començar. Han creat una gran xarxa i han estat inclusives: “aquí hi ha condicions perquè diferents perfils de gent aportin al projecte i desenvolupin la seva vida”. Una activista d’Errekaleor va deixar constància d’això en una intervenció al Ple de l’Ajuntament la setmana passada. Es va recordar de veïnes com la Lourdes, de 75 anys, o la Maialen, que passa els seus primers dies de vida al barri, però també del Yacin, que hi vivia des de l’any 1999 i va haver de marxar pel mobbing i l’amenaça de les expropiacions.
En un consistori governat pel PNB en coalició amb el Partit Socialista d’Euskadi, que van desbancar el PP de l’alcaldia amb el suport de Bildu a la investidura, els equilibris i pactes estan a l’ordre del dia. Els nacionalistes bascos i el bipartidisme estatal s’han unit contra Errekaleor, però el barri okupat més gran de tot l’Estat espanyol compta amb el suport d’un munt de personalitats i col·lectius de tota mena, dins i fora del País Basc. La jove veïna va advertir l’alcalde Urtaran que s’equivoca en el seu càlcul polític: “ho demostrarem milers de persones el 3 de juny a la manifestació que recorrerà Gasteiz, perquè en política, a diferència que en aquest ple, el poble té la darrera paraula”.
David Bou, La Directa 01/06/2017 https://directa.cat/errekaleor-un-barri-en-lluita-no-tornar-foscor
