“Endreçar la muntanya” és l’eufemisme utilitzat per referir-se a l’expulsió de la comunitat gitana CARLES PALACIO
El Palau de Bellavista és un dels hotels més luxosos de Girona. Quan es va inaugurar, l’any 2005, era l’únic hotel de cinc estrelles de la ciutat. Posteriorment, va renunciar a una estrella per omplir més habitacions. L’establiment es troba al peu de la muntanya de les Pedreres, una zona boscosa propera al Barri Vell. Des de la terrassa de l’hotel, la vista és formidable. Com que l’edifici està en una posició elevada, la clientela pot contemplar tota la ciutat i gaudir de les postes de sol darrere el Montseny.
L’hotel només té un inconvenient. En cas que les clientes, desprevingudes, s’enfilin per la muntanya, seguint un camí molt agradable que s’endinsa cap al bosc, de seguida trobaran un conjunt de cases de planta baixa. Prop de les cases, hi veuran cotxes abandonats, andròmines i bestiar. També és probable que vegin un grup de persones d’aspecte humil fent petar la xerrada al voltant d’una foguera o assegudes en cadires de plàstic al carrer. Un espectacle insòlit, tenint en compte el luxe que es respira al peu de la muntanya. Es tracta d’una comunitat gitana que viu a les Pedreres des de fa més de cinquanta anys. Van aixecar les cases amb les seves pròpies mans i mai no se n’han volgut moure.
Pocs mesos després d’accedir al càrrec, l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont (CiU), va visitar la muntanya i va prometre “dignificar la zona”. El Pla Especial de les Pedreres, que es va aprovar el novembre de 2013, preveu l’enderroc de desenes d’habitatges i l’expulsió de la comunitat gitana. Amb aquesta actuació dràstica, l’Ajuntament pretén “recuperar la muntanya” per convertir-la en un parc públic tres vegades més gran que la Devesa.
L’Ajuntament compta amb el suport de l’Associació de Veïns de les Pedreres, una organització formada per professionals liberals que resideixen prop del Palau de Bellavista. La presidenta de l’associació és Pilar Adroher, una metgessa que va estar a punt de formar part de la llista electoral encapçalada per Carles Puigdemont a les últimes eleccions municipals. Adroher prefereix no dir res sobre la possible expulsió de la comunitat gitana, però considera que “la zona ha de ser visualment més agradable i neta”. L’eufemisme que utilitzen constantment els càrrecs públics i representants veïnals per referir-se a l’expulsió de la comunitat gitana és “endreçar la muntanya”.
L’estigma gitano
En total, a les Pedreres, hi resideixen 202 persones en 71 habitatges. L’objectiu més immediat de l’Ajuntament consisteix a desallotjar les persones que ocupen terrenys públics. Es tracta de 139 persones repartides en 41 habitatges. Tot i això, el veïnat sospita que, a la llarga, tothom serà expulsat. Antonio, un veí que viu en una propietat privada de 800 metres quadrats, no dubta ni un segon de les intencions de l’Ajuntament: “Quin sentit té que deixin quatre famílies gitanes aquí? Ens faran fora a tots!”. Antonio ja s’imagina el destí que els ha preparat l’Ajuntament: un bloc de pisos al barri de Font de la Pólvora, que, segons diu, està buit des des que es va construir, cinc anys enrere. “Ho tenen previst des de fa temps”, assegura Antonio, que tot seguit afegeix: “Si fóssim paios, no ens expulsarien”.
El projecte aprovat per l’Ajuntament reconeix sense embuts que el problema de les Pedreres no és la legalitat de les construccions, sinó l’estigma que persegueix l’ètnia gitana des de fa segles: “Una barreja de prejudicis i marginalitat real no conviden a gaudir d’aquest ampli espai de la muntanya”. Unes línies més avall, el document assenyala que “el trasllat o el reallotjament de les persones que hi habiten serà un procés clau per a la recuperació d’aquest indret com a espai obert i la seva utilització com a parc d’ús públic per la ciutat”.
Desallotjar la muntanya de les Pedreres és el punt culminant d’una exclusió històrica. L’Ajuntament de Girona ha invertit milers d’euros per urbanitzar terrenys on no s’hi ha construït cap edifici a causa de la crisi immobiliària. Al barri de Domeny, centenars de faroles il·luminen descampats inhòspits. A les Pedreres, en canvi, només tenen dues faroles i una paperera. “Aquí hi ha molts nens i no tenim cap parc infantil. I nosaltres també paguem impostos!”, es queixa una veïna amb una criatura als braços.
A les Pedreres, el sentiment de discriminació és unànime. Tot i això, ningú no vol manifestar públicament el seu malestar. Com altres comunitats gitanes, el veïnat manté una relació ambivalent amb el poder. Perceben el maltracte del qual són víctimes, però temen que, si reclamen alguna cosa, perdran els favors que els concedeix ocasionalment l’administració. En aquest sentit, el veïnat recorda amb molta nostàlgia la gestió paternalista de Joaquim Nadal. “És el millor alcalde que ha tingut Girona. Li demanaves que et tragués les multes i te les treia”, rememora Antonio.
Negoci privat
Un dels principals impulsors de la iniciativa, el regidor d’urbanisme Carles Ribas, assegura que el parc de les Pedreres servirà per recuperar alguns punts d’interès històric. Al capdamunt de la muntanya, hi ha diverses construccions militars del segle xvii completament desconegudes per la majoria d’habitants de Girona. A més, les pedres que aixequen els edificis històrics de la ciutat provenen de dues pedreres abandonades de la muntanya. En total, l’Ajuntament invertirà 1,8 milions d’euros per crear el parc. Aquests diners es destinaran a expropiar terrenys, enderrocar edificis, arranjar camins i senyalitzar itineraris, entre altres coses.
Santi, un dels pocs veïns que no formen part de la comunitat gitana, està convençut que l’Ajuntament amaga interessos més prosaics. “No hi ha cap ciutat que pugui mantenir un parc de 90 hectàrees. Darrere d’aquest projecte, hi ha inversors amb molts diners”. Que la muntanya pot ser una font d’ingressos és un fet innegable. El vessant oest es troba en una posició immillorable, a tocar del Barri Vell, i a mesura que t’enfiles cap amunt, les vistes són cada vegada més espectaculars.
La fórmula que ha ideat l’Ajuntament de Girona per rendibilitzar la inversió consisteix a instal·lar restaurants i comerços a la carena de la muntanya, que ofereix una magnífica panoràmica del massís de les Gavarres. Aquests negocis, probablement, cauran en mans d’alguna empresa privada, ja que el projecte preveu “la participació d’entitats i particulars en la gestió i l’explotació d’activitats i instal·lacions lligades a l’ús recreatiu i lúdic de les àrees del parc públic”. Una de les possibles atraccions del parc és una torre de comunicacions que pertany a Telefónica i que, actualment, es troba en desús. Si l’Ajuntament aconsegueix convèncer la multinacional espanyola, la torre podria convertir-se en un dels principals miradors de Girona.
El projecte de l’Ajuntament és, certament, molt ambiciós. Tant que, probablement, hi hauran d’intervenir al- tres administracions. El Pla Especial de les Pedreres preveu que el Departament de Benestar Social col·labori en el desallotjament de la comunitat gitana. El defensor de la ciutadania de Girona, Ramon Llorente, va més lluny i assegura que “caldrà suport de l’Estat, de la Unió Europea i del secretariat gitano” perquè les famílies estan molt unides i no volen anar a la Font de la Pólvora, un barri que consideren marginal i problemàtic.
El que és innegable és que l’èxit o el fracàs del projecte dependrà, en bona mesura, de la reacció de la comunitat gitana de les Pedreres. Ara per ara, la iniciativa la duen les membres de més edat, que, tot i oposar-se a l’expulsió, es reuneixen de manera periòdica amb l’Ajuntament i mantenen una actitud dialogant. Les membres més joves, en canvi, no tenen tants pèls a la llengua i ja han mostrat la seva disposició a plantar cara. “Abans que em facin fora, em mato!”, assegura un dels joves, que, tanmateix, prefereix cedir la paraula a la gent anciana.
—————
Les Pedreres: cinquanta anys d’ocupació
L’ocupació de la muntanya de les Pedreres va començar durant els anys cinquanta, amb l’arribada de milers de persones provinents d’arreu de l’Estat espanyol. Com a moltes altres ciutats, a Girona, també hi van proliferar les barraques. Entre els anys seixanta i setanta, a les Pedreres, hi vivien 1.600 persones en unes condicions sanitàries pèssimes. La majoria d’habitatges no tenien aigua potable ni clavegueram. “Els nens tenien ferides obertes a la pell a causa de la brutícia. Quan es feien grans, s’immunitzaven”, explica Joan Canimas, un professor de filosofia que, en aquella època, treballava en una escola de la muntanya.
Per allotjar les persones que vivien en barraques, es van construir blocs de pisos a la perifèria de la ciutat. A finals dels anys setanta, la majoria d’habitants de les Pedreres es van traslladar al barri de la Font de la Pólvora, en pisos petits i de mala qualitat. Tot i això, algunes famílies no van acceptar aquest destí i van continuar ocupant terrenys públics. Aquest fet s’explica per la bellesa de l’indret i per la possibilitat de criar cavalls, un animal molt vinculat a la cultura gitana. “Com que eren pocs, l’Ajuntament no els va fer fora”, explica Canimas.
Les persones que actualment viuen a la muntanya són descendents d’aquella primera generació d’ocupants. Malgrat que l’Ajuntament i la premsa local segueixen parlant de “barraquisme”, les construccions han canviat molt des dels anys cinquanta. Amb el pas del temps, les barraques s’han convertit en cases de planta baixa que s’han millorat i ampliat a mesura que creixia la població. Segons els Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, dels 41 habitatges que hi ha en terrenys públics, només quatre es troben en mal estat.
La muntanya de les Pedreres és, certament, una zona pobre i desendreçada. La meitat de la població que hi viu està a l’atur i els carrers estan plens d’objectes abandonats. Tot i això, les condicions de vida han millorat molt i, en alguns casos, fins i tot es pot parlar de benestar. Un dels veïns de les Pedreres, per exemple, disposa d’un terreny de més de 8.000 metres quadrats i d’una desena de cavalls de raça espanyola que participen en competicions de doma. Les persones que viuen a les Pedreres se senten orgulloses dels seu barri, que consideren més segur i agradable que els pisos de la Font de la Pólvora. “Aquí, els nens poden jugar al carrer sense perill. I mira quines vistes de Girona que tenim!”, comenta amb satisfacció un veí.
El desallotjament de les Pedreres té un precedent important a Girona. A l’altra banda del Barri Vell, hi ha la muntanya de Montjuïc, que a mitjan segle passat es va omplir de barraques, habitades per més de 3.000 persones. A finals dels anys setanta, les barraques van ser destruïdes i la població expulsada per construir-hi xalets i cases unifamiliars.
Aquest article va ser publicat al setmanari DIRECTA núm. 363.
