«Els anys que vam passar a Na Bastardes vam aprendre a lluitar, a criticar i a intentar construir alternatives», explica Arnau Carné a l’Apunt, i afegeix: «el fet d’aixecar o de construir un espai col·lectiu també donava peu a què es teixissin un tipus de relacions diferents». Ell és un dels militants que van fer realitat l’any 2003 el Centre Social Okupat Na Bastardes, que s’emmarca en els començaments del moviment okupa a Manresa. Actualment, la ciutat acull un important i creixent nombre de blocs i espais alliberats.
«Na Bastardes», considera A.B. (nom fictici), que també va formar part d’aquesta experiència, «va ser el primer centre social okupat a Manresa amb l’objectiu de tenir un espai i voler-lo obrir a la gent que lluita. Hi havia hagut altres okupacions abans, però potser no s’havien polititzat de la forma que ho va fer Na-Bastardes». La idea d’okupar sorgeix, explica, de «la necessitat de tenir un espai on trobar-nos per realitzar lluites polítiques». Aquesta té lloc en un context d’auge de l’okupació, especialment a Barcelona i Terrassa. Carné parla de cert estancament en els espais socials que funcionaven a Manresa i de l’oportunitat que representava un projecte que plantejava unir forces entre diversa gent per crear un projecte nou en un lloc nou, amb gent coneguda i altra de nova.
Van ser mesos de trobar-se en assemblees per posar en comú, relata Arnau Carné, «quin projecte volíem construir, des del fet de fer un centre social, per a què i amb quina vocació, a definir l’àmbit ideològic i el que s’hi volia fer un cop okupat». Tots aquests foren debats que, malgrat tot, «no es van acabar de resoldre abans de l’okupació», assenyala el militant. Durant aquest temps també es van tractar qüestions de caràcter més tècnic, com trobar el lloc i assegurar-lo. Finalment, el 18 de maig de 2002 es va partir en cercavila des de la plaça Gispert cap al carrer Na Bastardes i es va desplegar una pancarta a l’edifici, donant a conèixer l’okupació.
Lluitar el present, construir realitat
Les primeres setmanes d’okupació es van fer permanències per defensar l’espai, durant les quals les militants es van conèixer més profundament i van teixir llaços entre si, al mateix temps que s’aprofitava per fer accions a la nit i desplegar pancartes com a forma d’estar al carrer i començar a projectar-hi activitat. «Dur a terme una vida col·lectiva», expressa Carné, «requeria trencar una mica amb l’individualisme per tenir un dia a dia de vida gairebé col·lectiva; i el fet que fóssim gent amb unes ideologies marcadament anticapitalistes també donava peu a què es generessin espais de debat sobre models de veure la vida des de diferents àmbits: alimentació, habitatge, relacions humanes i sexoafectives, etc.”
El CSO Na-Bastardes es va obrir una setmana després d’haver okupat, amb dues idees molt clares, afirma A.B.: «realitzar tot tipus d’activitats dins l’espai, com tallers, debats i xerrades per a donar-li vida i que la gent s’hi apropés», i «no abandonar el carrer: que aquest espai servís per poder dur a terme activitats i denúncia política fora, que traspassés les parets».
Durant els tres anys d’existència de Na Bastardes es van realitzar multitud d’activitats dins l’espai, entre les que s’hi compten xerrades, sopadors populars, tallers que van de la guitarra a la reparació de bicicletes, o inclús l’habilitació d’una kafeta on no se servia alcohol i la gent podia anar-hi a passar la tarda. Alguns dels temes que més es van treballar van ser la memòria històrica de l’antifeixisme i les guerrilles del maquis; la denúncia contra l’especulació immobiliària, precarització del treball i empreses de treball temporal; o la lluita contra el sistema carcerari, entre d’altres. També van sorgir de Na-Bastardes i de la gent que allà hi havia projectes com l’okupació d’uns horts.
A.B. ressalta «la capacitat, en el seu moment, de participar en moltes de les lluites que hi va haver, i ser el principal focus de lluita en aquella època. Estàvem allà». Entre els conflictes en què es va incidir destaquen les vagues generals o les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq, en les quals Na-Bastardes va jugar un paper d’agent radicalitzador. A.B. explica que des del moviment okupa barceloní es va llançar la idea d’alliberar espais per aturar la guerra, i a Manresa, amb una plataforma conjunta amb altres actors com ICV, es va okupar un espai que quedava enmig de la plaça Sant Domènech.
«Hi va haver un punt d’originalitat bastant divertit a l’hora de plantejar accions», considera A.B. «Per exemple, quan vam anar a una cavalcada de reis que es transmetia per TV3 amb una pancarta que deia ‘prou repressió als moviments socials’, enlairada amb un globus aerostàtic, que va sortir a la tele. Aquesta originalitat sovint es perd quan entres en una dinàmica d’organització més tradicional: és molt difícil, de vegades, obrir les mires i plantejar-te coses més divertides». El militant parla de «la il·lusió, les ganes i la innocència de què creus que pots canviar el món i que t’ho menjaries tot. Aquesta història de viure les coses com les sents i no posar filtres és una cosa única per mi. És com: venga, ho dono tot, i m’és igual el que em pugui passar. És una cosa molt bonica».
Na Bastardes va ser un espai que va reunir gent provinent de corrents ideològiques diverses. La major part d’ella es podria encabir en l’àmbit llibertari, dintre les diferents maneres existents d’entendre l’anarquisme. Hi havia presència també, però més minoritària, de gent provinent de l’Esquerra Independentista o de tendència marxista. «Una de les riqueses que aportàvem», reflexiona Arnau Carné, «és que vam ajuntar gent amb diferències ideològiques: érem la gent que teníem ganes de treure els problemes al carrer, de generar conflicte. I vam anar teixint aquestes complicitats».
A.B. explica que «sempre va haver-hi els seus alts i els seus baixos» en l’espai okupat, però creu que «és cíclic, com la majoria de lluites: moments en què tens una energia i una força potent i altres èpoques que et sembla que et mors de fàstic. Però durant els tres anys que va durar hi va haver aquesta capacitat d’omplir-lo de vida».
Pensar l’okupació
«Una de les lectures que faig ara de l’experiència de Na-Bastardes», diu A.B., «és que si a Manresa hi ha tantes okupacions és perquè hi va haver aquesta capacitat dels col·lectius d’assumir l’okupació com a eina vàlida de lluita. Na-Bastardes va aconseguir que els moviments socials perdéssim la por a aquesta eina i l’Ateneu la Sèquia i la PAHC han aconseguit que molta altra gent l’assumeixi com a vàlida». A entendre del militant s’ha donat «una evolució en la forma de militància. L’espai de l’Ateneu la Sèquia et permet diversos graus de compromís. Pots anar-hi un dia a prendre alguna cosa, com un espai de socialització, o estar allà a tope. A Na-Bastardes érem molt exigents, molt tajantes: érem molt d’estàs o no estàs, compromís o no compromís. I ambdues coses tenen parts bones i parts dolentes. Tenir un espai molt ampli pot fer que tot es dissolgui massa i quedi com un espai molt poc polític en cert aspecte: et pot arribar a fer perdre’t a tu amb el que vols aconseguir. En canvi, un espai molt més tancat et pot portar a l’aïllament, a no tenir contacte amb altres realitats. Pot ser bo trobar punts intermitjos».
A.B. explica que una de les coses que es van aprendre de la participació en la plataforma contra la guerra d’Iraq és la necessitat de «no perdre mai el teu espai de trobada, perquè és el que ens va passar: ens vam bolcar totalment amb la plataforma i va ser molt limitat. Hi ha d’haver el punt d’irrenunciabilitat, de poder fer les coses que tu creus. I si no les pots fer amb la plataforma contra la guerra, les has de fer per la teva banda. Això va ser una constant».
Per part seva, Arnau Carné considera que els diferents models de militància responen a les necessitats del moment, i que aleshores es necessitava «un espai on reunir un nucli dur anticapitalista per mantenir la denúncia d’un sistema, molt a contracorrent del que pensava gran part de la societat. Allà ens vam unir els pocs col·lectius que denunciàvem clarament el capitalisme i que a més volíem mostrar-ho, i mostrar també la ràbia acumulada en forma d’accions al carrer. I sobretot utilitzar la desobediència i l’okupació tal com són. A dia d’avui, segurament es continua necessitant aquest nucli dur anticapitalista, perquè tot i que hi hagi una mica més de consens social en veure que el sistema no funciona, falta anar a atacar l’arrel del sistema».
“Se segueix lluitant”
Na Bastardes va ser desallotjada el 22 de novembre del 2005. Prèviament s’havia realitzat una campanya en contra del desallotjament que, apunta Carné, es va aprofitar per «tornar a sortir al carrer i seguir denunciant l’especulació». El militant afirma que la resposta més clara al desallotjament va ser continuar realitzant les activitats que es feien a Na-Bastardes, primerament a La Tremenda, que va allotjar les activitats que s’estaven fent, i després amb l’okupació de la Zona Temporalment Alliberada Banzai, al barri antic de Manresa. Tot plegat volia confirmar la proclama que s’havia llençat des de Na Bastardes en ser desallotjada: “No tenim cabuda a la vostra ciutat model. El conflicte és inevitable”.
Per A.B., el CSO Na-Bastardes va significar la mort d’una il·lusió. «El final de Na Bastardes va ser… uff, tot allò que creus en la teva utopia personal t’ho tiren a terra en un moment”. I continua: «va ser com la mort d’aquesta innocència de creure que tot el que vols ho pots aconseguir». El militant desgrana mots que desvetllen la vivència: «jo crec que els anys que lluites són anys que vius la vida de forma súper intensa: anys que et canvien. Hi ha experiències i lluites que et canvien i que canvien la teva vida. Allò en certa manera va suposar una experiència transformadora que fa que sigui molt difícil tornar enrere: des de llavors assumeixes un compromís i unes ganes de continuar-lo. Molts seguim, malgrat que hi ha companys que tenen processos judicials oberts i s’han viscut tot de coses. Amb tot, se segueix lluitant».
BEGOÑA DOMÍNGUEZ http://apunt.info/index.php/seccions/secciolluitesidrets/492-temps-de-carrer-na-bastardes-la-rabia-i-la-creacio
