Banc Expropiat de Gràcia simbolitza el millor i el pitjor d’aquesta crisi. Per una banda, demostra que hem estat estafats com a ciutadans, però també que, per culpa (o gràcies) a això, hem redescobert la necessitat d’establir vincles directes autoorganitzant-nos entre nosaltres.
Fa més d’un any i mig que l’antiga oficina de Caixa Tarragona -entitat englobada dins de la nacionalitzada Catalunya Banc S.A.-, al número 181 de Travessera de Gràcia va desaparèixer per convertir-se en “un centre social de la gent, un espai ocupat alliberat de la banca, posant les necessitats i els problemes dels veïns per sobre de la lògica dels diners”. Un banc d’aliments, una biblioteca social i una botiga de roba gratuïta fan del Banc Expropiat un lloc de trobada i un laboratori iniciatives d’acció i d’alternativa al sistema actual.
El vespre del 29 de juny va tenir-hi lloc la primera Gran Gala d’empastifades de Caixers, una idea sorgida de les assemblees de barri barcelonines per fer una crida a l’acció i la desobediència ciutadana. Celebrar la Gala davant l’oficina de CatalunyaCaixa (CX) del nº 175 de Travessera de Gràcia no va ser, doncs, una decisió gratuïta. L’entitat, nacionalitzada i rescatada amb diners públics, manté la propietat del local, en va denunciar l’ocupació i en reclama el desallotjament. El judici estava previst pel dilluns 1 de juliol, tot i que finalment CX va informar un dia abans de la paralització temporal del procés.
Els membres del banc expropiat ja havien anunciat que no acudirien als jutjats: “la realitat ja decideix per nosaltres. La jutgessa ens imposa una caució de 4000 € per poder ser part en el judici. Aquests diners seran destinats a pagar les costes judicials, indemnitzacions o multes en cas que perdem (…) i el perdrem (…). No pensem pagar ni a CatalunyaCaixa, que vol recuperar el local, ni al sistema judicial que defensa aquests interessos”. Tot i ser conscients que CX en seguirà reclamant la propietat, no pensen aturar la seva activitat.
“Si només hi entenen de beneficis, els parlarem en pèrdues”
La Gala era una oportunitat per donar veu a iniciatives que lluiten amb mitjans propis per resoldre problemes dels quals CatalunyaCaixa n’és, tristament, la protagonista. Testimonis que van explicar a peu de carrer què fan, perquè i com, aconseguint atraure l’atenció d’alguns veïns i vianants.
De fons, un projector amb les fotografies presentades a concurs. La “MillorEmpastifada” guanyaria un Kit amb tot l’imprescindible per fer una bona operació d’estètica a qualsevol oficina bancària prenent totes les precaucions adequades. No era fàcil triar-ne només una d’entre les gairebé 50 de projectades. Els concursants no havien fet cap distinció entre entitats: La Caixa, el BBVA, el Sabadell… tothom en va sortir empaperat. El veredicte, però, es va fer esperar i l’ambient es va animar amb la (re)empastifada de l’oficina de CX, que va tornar a quedar redecorada amb cartells contra la banca i el desallotjament del banc.
El Quim, membre del Banc Expropiat, va presentar qui havia estat CX i en què s’havia convertit. Des de la Transició, quan banca i política van començar a intimar, passant per l’“enfangament en el boom immobiliari” fins a la reconversió en Catalunya Banc S.A, amb 9.000 milions d’ajuda directa de l’Estat. Arribats al moment actual, propiciat per totes aquestes actuacions, es va passar el torn a Carlos Sánchez Mato, professor d’economia de la Universidad Complutense que, a través d’una entrevista enregistrada el gener de 2013 (i que podeu trobar aquí), detallava la gran estafa que, assegura, significa la Sareb, la societat pública d’absorció d’actius financers tòxics coneguda popularment com a Banc Dolent.
El banc dolent no és de qui el finança
El Banc Dolent no pot funcionar com a entitat bancària concedint finançament, malgrat haver adquirit actius tòxics de les entitats nacionalitzades i haver-los finançat amb una suma de fons públics que quadrupliquen els “estalvis” fets en retallades en sanitat i educació.
Sánchez Mato denuncia la “política de guanyar temps” del govern, que no reconeix la magnitud real de la situació bancària i, evitant-ne la fallida, només resol els problemes d’una de les parts: “Les entitats es financen amb els estalvis de la gent (…), dels dipòsits. Si la gent fos conscient de la magnitud de l’estafa -que els seus estalvis, escurats per una minoria, no existeixen- reaccionarien de forma més violenta.”
Unió i reivindicació pacífiques
L’Helena va explicar la feina de Veterinaris Sense Fronteres, una organització per la justícia alimentària global que treballa amb la comunitat pagesa, a qui també ha afectat, i molt, l’esclat de la bombolla immobiliària: “Ens enfrontem al problema de la migració de les bombolles. Quan un mercat peta, se’n busca un altre on poder especular i un dels més segurs és el dels aliments.”
Fa dos anys van engegar una campanya per eliminar el dipòsit “100%Natural” de Catalunya Caixa, que “mitjançant la recompra i la revenda, especulava amb la indústria del sucre, el cafè i el blat fent-ne pujar els preus fins al punt de contribuir a les crisis alimentàries de 2007, 2008 i 2011”. Va ser finalment la pressió ciutadana, amb l’entrega de 2.000 signatures, el que va provocar que l’entitat es comprometés a retirar el dipòsit i no posar al mercat més productes d’aquest tipus.
En la guerra del Jaume també hi ha batalles guanyades, les de l’associació 500×20, amb seu a Nou Barris, que treballa des del 2008 en favor d’un habitatge social i a un preu assequible: “el nostre objectiu és que a cada barri de Barcelona hi hagin almenys 500 pisos d’emergència i que el preu màxim per accedir-hi sigui del 20% dels ingressos familiars”.
Volen que l’Ajuntament tingui en compte les previsions i s’hi posi a treballar. Però també els toca afrontar les emergències del dia a dia: “Divendres passat vam aturar el desnonament d’una família amb dos fills, però mentre n’aturem un se n’estan produint 400 més.” I és que, a més d’englobar zones amb un alt grau d’immigració –com Ciutat Meridiana i Torre Baró–, Nou Barris encapçala un dels rànquings més salvatges d’aquesta crisi: “Perafita i Pedraforca són els dos carrers on s’han produït més desnonaments de tota Europa”. Tots dos a tocar de dues oficines de CX: “no és extrany, el barri n’és ple. És d’on provenen la immensa majoria dels prèstecs dels veïns.”
Finalment, va ser l’assemblea de Poblenou qui es va endur el Premi a l’Oficina Millor Empastifada. L’acte, però, va deixar un regust agredolç. Creixen la indignació i les denúncies, però continua endavant l’estratègia de govern i bancs de recuperar un deute privat, derivat de la mala gestió, amb diners públics.
MARIA SOLER / @MSOLEBES | 08/07/2013 http://directa.cat/noticia/gran-gala-al-banc-expropiat-gracia-empastifant-catalunyacaixa
