L’antiga Casa Cádiz de Barcelona acull un projecte d’okupació impulsat i gestionat per persones en situació d’indigència o sense llar. Provinents de tots els racons del món, es troben excloses per la saturació d’albergs municipals i la lentitud dels protocols d’atenció de serveis socials.
“Jo llogava una habitació a un pis de Sant Andreu. Un dia, vaig arribar a casa i me la vaig trobar precintada. Als jutjats em van dir que havia estat desnonat: que la meva casera no havia pagat des de feia mesos. No em van permetre entrar al pis ni agafar les meves coses fins que no se solucionés la qüestió del propietari. Estàvem enmig de l’onada de fred, els albergs estaven tots plens i vaig estar tres dies en un caixer automàtic. 72 hores poden no semblar gaire, però per algú a qui mai li ha faltat una llar, es poden fer molt llargues. Són 72 hores a pelo. I durant les que estàs constantment pensant en el perquè, com me’n sortiré, a on he d’anar, si seré capaç de tornar a treballar… i sentint-te culpable per una cosa que no és culpa teva i preguntant-te què he fet malament amb la meva vida?”.
Després d’aquests tres dies de pelegrinatge errant, redirigit a mil i un albergs i oficines d’emergència social i habitacional, Josep va arribar a Casa Cádiz al matí del 31 de desembre d’enguany. “Em van donar roba, em vaig dutxar en un perol i em vaig ficar a cuinar”, recorda. Aquest veí d’Horta Guinardó, cuiner d’ofici, va aconseguir recompondre’s en aquesta llar; avui dia torna a treballar com a xef en un restaurant i ha aconseguit llogar una habitació en un nou pis. Així i tot, continua venint dia si i dia també per cuinar un dels dos àpats diaris -dinar o sopar- que prepara per als 25 comensals que hi ha allotjats a Casa Cádiz. “A través de serveis socials, entres en una roda de hàmster, que no et permet recuperar-te. Aquí la gent que arriba afectada per la situació pot asseure’s, reflexionar i agafar un paper en blanc i començar a escriure de nou”, ens explica emocionat mentre pela carxofes, un dels molts productes que veïnes i comerços entreguen com a mostra de suport al projecte. “Jo passejava un dia pel barri i vaig veure que aquí buscaven roba, tovalloles… Vaig portar el que vaig poder de casa, després vaig llegir el llibre de Lagarder i de seguida vaig simpatitzar i entendre el projecte. I des d’aquell dia hi faig classes d’idiomes”. Ho explica Henriette, veïna del barri d’origen suís. “Crec que organitzar això és impressionant, alguna cosa tan empàtica i ben feta, que funcioni. Que gestionin els banys, la fontaneria, l’assessorament legal, tota aquesta solidaritat que hi ha concentrada aquí… I em fa pensar molt sobre com visc jo, que visc d’un altre forma, còmodament. M’ha obert un món”.
A l’Estat espanyol hi ha 30.000 persones sense llar, 3.000 de les quals es troben a la ciutat de Barcelona. D’aquestes, 956 dormen directament als carrers. Segons la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), prop de 600 ho fan en assentaments irregulars i unes 2.000 depenen dels equipaments municipals o dels recursos residencials de diverses entitats socials. L’esperança de vida per aquestes persones se situa en els 58 anys, 22 anys menys que la resta d’habitants de la ciutat. Segons la Fundació Arrels, 59 persones sense llar van morir durant l’any 2018 a la ciutat de Barcelona.
Un espai per a la reconstrucció d’una vida
Una de les peculiaritats de Casa Cádiz és la d’ubicar-se en ple cor de Barcelona, a l’antic barri del Poblet, avui Sagrada Família, un dels territoris de la ciutat més sacsejats per l’expulsió de veïnat i la turistificació ininterrompuda. L’immoble, que feia catorze anys que estava en desús, és propietat de l’Ajuntament de Cadis. L’alcalde de la ciutat andalusa, José María González Santos Kichi (Podemos), va presentar una denúncia per “ocupació il·legal” davant els Mossos el passat 16 de novembre, tot i que des del consistori gadità asseguren que no tenen intenció de desallotjar l’immoble, sinó de trobar una solució negociada.
“Visc en aquest barri des de l’any 1942. He viscut la guerra, la postguerra, la transició. Però ara tot ha canviat. Em sembla que només hi quedo jo”. Ho explica Enric, un iaio entranyable i resident històric en els baixos adjacents a l’okupació. Amb els seus 85 anys a l’esquena ha sobreviscut als episodis més descarnats de la història d’aquest país. Avui pateix mòbing immobiliari i pobresa energètica, la versió moderna de la guerra de la despossessió. Enric, qui havia estat dibuixant de l’Editorial Bruguera, viu ara rodejat d’iconografia de tota mena, enfundat en una llarga bata i ben a prop d’un radiador que li han autofabricat els seus nous veïns okupes per a sobreviure a l’hivern. Amb l’amenaça d’un eventual desallotjament per part de la propietat, a Casa Cádiz, Enric ha trobat suport, companyia i un plat calent cada dia. “La paraula okupa era un susto, perquè tenia una imatge de precedents en què dominava la droga… Però gràcies a aquesta gent, tot ha canviat per a mi. Amb ell ha entrat la llum i el sol a la meva vida. Hem connectat molt bé”. Enric es refereix a Lagarder Danciu, un dels impulsors del projecte, a qui agafa la mà amb simpatia mentre es neteja la sang que li brolla del nas fruit d’un edema. Lagarder és un treballador social i activista polític d’origen romanès, i ha participat en projectes com l’extinta Corrala Dignidad a Sevilla o l’okupació de places i campaments a Madrid i Barcelona per part dels sense sostre. Avui dia, ha deixat aparcada la motxilla i la denúncia nòmada (experiències recollides al llibre Sin Techo, Editorial Descontrol) per establir-se i tirar arrels a través d’un projecte més estable, centrat en l’acompanyament a persones sense llar. “Aquí s’ajuda a tothom; som refugiades, gent sense papers, pensionistes de Catalunya…”, explica. “A diferència de l’Hogar Social Madrid, una organització neofeixista que ajuda la persona segons el seu DNI, Casa Cádiz és un projecte sense fronteres, que acull i cuida la persona segons la necessitat, no la nacionalitat”.
Casa Cádiz és un projecte autogestionat per persones en situació d’indigència o sense llar / Victor Serri
Lagarder és igual de contundent amb com creu que s’ha d’autogestionar aquest espai. “Les empreses que trafiquen amb la pobresa, utilitzen les persones com a mercaderies, perquè prosperin els seus negocis, mentre aquestes persones es van degradant. La caritat és humiliant. Per a nosaltres, el camí és la solidaritat, el suport mutu i l’autogestió, ja que és la mateixa persona que pateix un problema la que s’implica directament en buscar una solució, valora les seves capacitats, millora la seva autoestima i que veu que hi ha un camí, i que l’estan fent ells mateixos”, apunta. “Per mi és un projecte molt especial, som un equip i aprenc moltes coses de gent de diferents nacionalitats. Gent que té objectius i que vol seguir endavant”, afegeix Alseny, un jove refugiat de Guinea, que va arribar a Casa Cádiz rebotat per Creu Roja i Càritas. Tot i això, alerta dels reptes i riscs que percep en el projecte: “El més difícil és com arribar a controlar a aquesta gent, tots els conflictes que es generen i trobar la manera de sobreviure amb pocs recursos econòmics. Volem obrir alguna cosa per a mantenir-nos i ser independents. Perquè la gent que avui ens està donant suport potser un dia es cansarà”.
Serveis socials contra les cordes
“Patim una privatització progressiva dels serveis socials, que abans eren responsabilitat dels ajuntaments i han passat a ser de gestió privada”, critica Lagarder. “Així que s’hi fiquen a gestionar-ho immobiliàries, ONG, fundacions, constructores i empreses com Clece, de Florentino Pérez, que fan màrqueting i un negoci suculent amb el tema de la pobresa. El problema es cronifica i els serveis van perdent qualitat”, sentencia.
Segons els darrers estudis fets públics per la fundació Arrels, “a l’Estat espanyol no existeix una política clara i efectiva per lluitar contra el sensellarisme i prevenir-lo”. L’any 2015, el Consell de Ministres va aprovar l’Estratègia Nacional Integral per a Persones Sense Llar 2015-2020, amb l’objectiu de ser un instrument per crear un marc d’actuació vers el sensellarisme. “Les comunitats autònomes també la van signar però aquesta estratègia mai s’ha posat en marxa ni s’ha dotat de pressupost”, critiquen. A Barcelona existeix el pla de lluita contra el sensellarisme 2016-2020, segons el qual la despesa municipal anual en els serveis d’atenció a persones sense llar ha passat dels 26,85 milions d’euros l’any 2015 als actuals 34,21 milions. No obstant això, l’informe de la XAPSLL apunta que, des de l’any 2008 fins a l’actualitat, “el nombre de persones que es veuen abocades a dormir al carrer no ha parat d’augmentar, com passa a altres ciutats europees, en un context d’increment i enquistament de la pobresa i de la desigualtat social”.
Abans de marxar li preguntem al xef Josep si, com a “supervivent” i actual activista a l’espai, vol afegir alguna cosa més, traslladar un missatge a la “societat”, aquell cos-espectador que mira distant els efectes progressius de la devastació social, però també de la vida en els seus marges. I l’afegeix: “Jo no sabia res del moviment okupa, pensava que aquestes coses eren muntades per passar l’estona i per prendre cerveses amb els col·legues. Però quan et trobes amb això, el barri ha de saber el que estem fent, cap a on anem i que la seva petita ajuda és essencial. I que si hi ha un desallotjament, doncs que vinguin i ens defensin, perquè això és nostre, és de tots, només ens salvarem nosaltres mateixos, no uns serveis socials polititzats ni una església arcaica”.
Directori d’okupes a Catalunya: https://radar.squat.net/ca/groups/country/XC/squated/squat
Directori de grups (centres socials, ateneus, okupes) a Catalunya: https://radar.squat.net/ca/groups/country/XC
Esdeveniments a Catalunya: https://radar.squat.net/ca/events/country/XC
Guille Larios, Andreu Tarrés, La Directa https://directa.cat/la-llar-dels-desposseits/
