Reproduïm a continuació un text realitzat per un dels membres del CSO Na Bastardes pel llibre «Des de la Reserva: 35 de la construcció d’alternatives a Manresa», que a causa de l’òbvia manca d’espai només va poder ser introduït parcialment.
La nostra participació en la Festa Major Alternativa vingué de la mà de les companyes de l’Ateneu Popular la Seca: els problemes econòmics havien fet que haguessin de tancar la barraca i ens demanaren si volíem muntar-ne una a mitges per a la Festa Major d’aquell 2002, que si no em falla la memòria, devia ser la què es realitzà al pati de l’Escola d’Art del carrer Infants.
D’aquella festa tinc el record de l’entretinguda cercavila contra l’especulació urbanística organitzada sota el paraigua de “Manresa Anticapitalista” que empaperà i pintà bona part del centre de Manresa per denunciar a l’avançada la bombolla immobiliària que ha estat una de les causes de la crisi actual. Ens havíem fet la feinada de mesurar els aparadors de bancs, caixes i immobiliàries per ajustar les pancartes a la mida correcte en un acte prou ben organitzat. En l’àmbit musical m’apassionà el hip-hop de la Vaca Güano. I com oblidar que aquell any començaren les mítiques batalles del diumenge de festa major, cenyida en un primer moment a la nostra barraca i la de l’Assemblea de Joves: fins i tot torradores veiguerem volar aquell dia!
Sempre que parlem del CSO Na Bastardes ho fem amb un toc de nostàlgia, des d’una idea romàntica d’aquells anys en que ens enamoràrem per la lluita. Parafrasejant en Jean-Marc Rouillán “els anys de lluita són feliços” i feliços foren aquells anys on la nostra prioritat absoluta era assaltar el cel dels poderosos. Teníem la sensació des de la nostra humil innocència que ho estàvem canviant tot, sense ser conscients que bàsicament (i no és poc) allò que aconseguirem fou revolucionar-nos a nosaltres mateixes.
Però anem a pams. Com sorgí i què fou el CSO Na Bastardes?
El dissabte 18 de maig de 2002, una cercavila en la qual participaren una quarantena de persones enfilà des de la Plaça Gispert de Manresa fins al carrer Na Bastardes amb l’objectiu de convertir un immoble abandonat en el primer Centre Social Okupat de la ciutat. La iniciativa no fou espontània, comportà més de 2 mesos de preparació. Hi participaren majoritàriament, i en un primer moment, persones que provenien d’experiències organitzatives que estaven desapareixent per diversos motius com ara el Txani-Assamblea Llibertària, el Casal Independentista “la Fona”, l’Ateneu Popular la Seca o la Coordinadora d’Estudiants del Bages. També hi havia qui feia anys que donava guerra per altres contrades i gent que no havia participat mai de cap col·lectiu. En definitiva era una curiosa amalgama de persones que fins al moment poc havien fet en comú i que confluïren amb la necessitat d’un espai i d’un mitjà: l’okupació.
El dia de l’okupació va anar tot rodat. La cercavila prevista a les 10 h del matí es va convertir en una concentració un cop arribà davant de l’immoble del carrer Na Bastardes número 13. Unes primeres voluntàries van ser les encarregades d’assegurar la casa i desplegar una pancarta en la qual es podia llegir: “Contra l’especulació que existeix, okupa i resisteix”. Una anècdota d’aquell dia ens pot permetre escenificar fins a quin punt estava poc estesa (almenys de manera pública, visible, reivindicativa) aquesta pràctica a la ciutat: quan aparegueren els recentment desplegats Mossos d’Esquadra de paisà per tal d’identificar els presumptes responsables de l’okupació no sabien ni tan sols quin era el procediment que havien de seguir.
De mica en mica, es va començar a rehabilitar l’espai. Cada nit d’aquella època es dugueren a terme assemblees nombroses per gestionar el nou espai i les tasques que s’havien d’anar desenvolupant així com dur a terme els torns de guàrdia per si s’havia de reaccionar. Just una setmana després de l’okupació ja es va obrir l’espai a la ciutat: el dissabte 25 de maig es va produir la primera activitat de la casa que va ser un dinar popular en el qual participaren una cinquantena de persones. L’eufòria inicial implícita a qualsevol experiència innovadora va deixar uns mesos després un panorama diferent. De les assemblees amb una trentena persones es va arribar a la consolidació d’un grup d’unes quinze persones que foren les que acabaren tirant del projecte.
Les diferents ideologies no foren en aquell moment cap tipus d’entrebanc, ans el contrari: comportaren un aprenentatge molt enriquidor: A més, el funcionament assembleari de l”espai i la constant discussió i debat permeteren que en l’àmbit pragmàtic no hi hagués massa diferències. Diverses persones es traslladaren a viure al Centre Social , acabant amb la problemàtica de l’habitatge que tenien.
Cada setmana es duia a terme almenys una activitat, ja que es considerava de vital importància donar vida a l’espai per legitimar la proposta. També per què hi havia unes ganes d’aprendre que no ens les acabàvem. Tertúlies d’anti-psiquiatria, d’anti-autoritarisme, xerrades sobre les treballadores sexuals a Euskal Herria, tallers de salsa, sopars amenitzats amb debats, cicles de xerrades amb activitats sobre la Guerra Civil i la Revolució Social del 36; tallers d’autodefensa, de fotografia…. Són algunes de les iniciatives que anaren sorgint. Durant una època es va obrir una kafeta sense alcohol: crèiem sincerament que potenciar el seu consum era contribuir amb l’alienació de la societat després de veure de primera mà alguns dels estralls que causava al barri.
Si potser alguna cosa ens caracteritzava, era de què ho volíem tot, de no renunciar a res. No pensàvem demanar permís per ser lliures per què no pensàvem delegar la nostra vida a cap autoritat. Per exemplificar-ho, recordo com un dia qualsevol volguérem realitzar un sopador a l’aire lliure i tallàrem el carrer Na Bastardes amb unes balles que teníem guardades modificant uns senyals. Al cap d’una estona vingueren uns policies municipals a demanar-nos el permís per l’activitat i preguntant pel responsable: els farts de riure que ens férem!
Teníem la perspectiva que les activitats que realitzàvem havien de tenir una clara projecció al carrer. Així si organitzàvem una xerrada sobre transgènics, seguidament ens plantàvem davant d’algun supermercat i etiquetàvem els productes nocius per denunciar la situació. A part de les xerrades, debats i tallers, també sorgiren iniciatives contestatàries a diverses problemàtiques de la ciutat: s’intentava donar resposta a les coses que passaven al nostre voltant. Moltes d’aquestes iniciatives es feren conjuntament amb altres col·lectius anticapitalistes de la ciutat.
La primera intervenció del centre social a l’exterior, es realitzà durant la vaga general del 20 de juny del 2002 contra la reforma del subsidi de desocupació del govern del PP, que realitzà alguns piquets pel centre de Manresa i on hi hagué lloc per pintades, tot finalitzant amb un vermut en un CSO Na Bastardes que estava a petar.
La invasió imperialista de l’Iraq a inicis del 2003 impulsada pel “trío de las Azores” engegà un nou cicle de lluites que partien de l’antecedent pròxim i del bagatge del moviment anti-globalització. Al lema impulsat per la Plataforma Contra la Guerra “d’aturar el món per aturar la guerra” hi afegirem com a altres indrets “l’alliberem espais per aturar la guerra”, tot okupant un local al bell mig de la Plaça Sant Domènec que serví de centre neuràlgic de la mobilització. La nostra intervenció pretenia anar més enllà dels mers lemes pacifistes que consideràvem a voltes innocus, seguint la màxima del “Portar la guerra a casa”. Enteníem que la millor forma de solidaritzar-nos amb l’Iraq era assenyalar els responsables directes i els còmplices de la barbàrie que viuen entre nosaltres. Ens sumàrem al boicot a “la Caixa”, que tenia interessos específics en el negoci de la reconstrucció i que a causa de la pressió hagué d’abandonar. També apuntàrem a un PP que durant prop més d’1 mes hagué de mantenir un cotxe amb policies de paisà al costat de la seva seu municipal.
De mica en mica, es començà a veure la okupació com una sortida viable i pràctica, perdent la por i el respecte que podia generar en els seus inicis. Can Kristu, la Cocktelera, el CSO la Tremenda anaren engrandint la llista d’espais alliberats sigui per viure-hi o per centre social.
En el tema de l’habitatge, també recordo com aconseguirem una petita-gran victòria gràcies a la força de l’acció directa al salvar la casa okupada de la Font d’un projecte urbanístic de l’Ajuntament: els escraches sota la casa dels regidors del tripartit i una concentració amenitzada amb obra teatral foren suficients per modificar el traç d’unes obres que deixaren la casa indemne. Una casa que continua existint i que ha passat de generació a generació pels estudiants de l’escola agrària.
De resultes d’aquells anys, 7 de nosaltres comptem amb antecedents penals fruit d’una època on estàvem més que acostumades a passar per jutjats. No érem els únics que teníem judicis a Manresa, i per això sorgí la Coordinadora Antirepressiva del Bages. Com en l’actualitat, es volia fer passar la lluita per terrorisme tot enduent-se moltes companyes d’arreu. La resposta a les detencions (dels 3 Torà, dels anarquistes de Viladecans o del Setembre del 2003, dels 3 de Gràcia, de les companyes de l’Hospitalet), cristal·litzà en un Tomb Anti-repressiu que recorregué Catalunya i que tingué com a traca final una manifestació a Barcelona amb la crema d’una falla d’un Mosso realitzada des de Manresa. De fet, la lluita contra la repressió fou una constant, una de les quals ens prenguérem més a la valenta. Per exemple, la retransmissió de Tv3 de la cavalcada de reis de Manresa fou l’excusa perfecte per presentar-nos amb una pancarta amb el lema “Prou repressió als moviments socials” al mig de la Plaça Major, que férem enlairà a base de globus d’heli. No hi hagué pla televisiu possible per evitar la incòmoda irrupció. Anys després realitzàrem una acció similar durant la Fira de l’Aixada tot servint-nos i penjant-nos de la grua que en aquells moments estava rehabilitant l’Ajuntament.
També resulta inoblidable la nostra intervenció en un sopar organitzat per la Cambra de Comerç de Manresa al Club de Tennis Manresa que tenia com a principal invitada a la llavors Consellera de l’Interior Montserrat Tura. Una vintena de nosaltres, preguntàrem a la recepcionista del club si hi havia la Montserrat que li volíem dir unes quantes coses i ens presentàrem al mig del sopar amb crits i pancartes, restant a uns metres de la poc honorable. Segur que als mossos encarregats de la seva seguretat es devien endur una bona esbroncada i a la senyora consellera se li devia indigestar el menjar.
Amb tot, el procediment judicial contra Na Bastardes anava avançant. Per alentir-lo una mica, trucàrem a la immobiliària manresana que havia adquirit la propietat fent-nos passar per possibles compradors. Una de nosaltres es vestí amb les seves millors gales i demanà per veure l’immoble: la sorpresa que s’endugué la venedora al veure tot “d’energúmens” enfurismats dient-li especuladora des del balcó de Na Bastardes mentre la nostra amiga es feia l’ofesa per fer-li passar un mal tràngol. Que bé que ens ho passàvem! Aquesta acció i una visita nocturna feren canviar de mans la propietat i ens donaren uns mesos més per defensar el centre social.
Fixaren la data del desallotjament pel 22 de novembre de 2005. Aquell dia la resistència no fou possible, ja que no es varen presentar. De totes maneres aprofitàrem el centenar de persones que érem per dirigir-nos a la Plaça Major i fer alguna acció. Encara recordo com al veure’ns a moltes encaputxades un Policia Municipal corregué a refugiar-se esporuguit a l’interior de l’Ajuntament.
Van desallotjar Na Bastardes a traïció 15 dies després, un trist dia de pluja, quan ja ningú els esperava.
El desallotjament del CSO Na Bastardes fou tan sols la fi de la nostra innocència. El projecte seguí evolucionant, traslladant-nos provisionalment al CSO La Tremenda i okupant posteriorment la Zona Temporalment Alliberada Banzai. Moltes de nosaltres seguim en la lluita principalment des d’espais com l’Ateneu Anarquista la Ruda o l’Esquerra Independentista. Altres potser no poden tenir una vida política ortodoxa tan activa, però segueixen amb la seva vida irreductible i amb les idees de transformació revolucionària vigents.
Ens desvinculàrem de la Festa Major Alternativa un any després del desallotjament, en un moment on estàvem mancats de forces i prioritzàrem guardar-nos-les per altres projectes.
Fent un balanç a posteriori, estic contentíssim de veure com la pràctica de l’okupació s’ha estès com la pólvora. En l’actualitat hi ha centenars de persones a la ciutat que qüestionen la propietat privada i escapen al llast de lloguers i hipoteques. Però això ha estat mèrit de l’Ateneu Popular la Sèquia i sobretot de les companyes la PAHC que han aconseguit fer arribar la lluita per l’habitatge a àmplies capes de la població. Nosaltres merament férem que es perdés la por a una pràctica política que ben aviat assumiren molts col·lectius.
B Llibertari http://www.bllibertari.org/15-anys-de-lokupacio-del-cso-na-bastardes.html
