En el moment en què tenen lloc els judicis pels fets ocorreguts al voltant del desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies de Sants –l’anomenat #efecteCanVies– fem un repàs a la relació entre el centre social i el món de la música.
Can Vies no ha estat mai sola. Són desenes de grups i cantautors els que han passat per les parets de Jocs Florals 40-42 al llarg d’aquests gairebé 18 anys, ja sigui des de la seva okupació el 10 maig de 1997 com en les campanyes contra el desallotjament i enderrocament anunciats l’any 2006 per part de Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona (FMB), amenaces que es materialitzarien parcialment el 26 de maig de l’any 2014. Però, des dels acords i les lletres de denúncia, la música i Can Vies han aconseguit enderrocar la derrota maig rere maig.
Les primeres passes
El que va començar com a una capella mig derruïda es va anar transformant, de mica en mica, en un local en què molts músics començaren a créixer al mateix temps que Can Vies, com ara la Txaranga Revoltosa, Ràbia Positiva, Cranc, Arròs Caldós, Los Chikos del Maíz o At Versaris. Dins d’una de les cançons del darrer grup, ‘Veniu Volant’, hi resen aquests versos: “Des de Can Vies pots sortir-te del rail, donar o rebre asil ideològic”. Aquestes paraules remarquen tant l’actitud acollidora cap a moviments socials i culturals que ha caracteritzat el centre com el simbolisme de la seva situació geogràfica. Segons el cantautor Feliu Ventura, la localització de Can Vies no és pas casual: “estar on estaven les vies del tren és una forma més de reivindicar certs espais que són i han de seguir sent del barri”.
La unió de Can Vies amb la música ha arribat a terrenys molt íntims, com ha estat el cas de Lluís Fortuny. El membre de la Companyia Elèctrica Dharma explica que el seu local d’assaig està al carrer Sagunt, ben a prop del petit món paral·lel situat al carrer de Jocs Florals. Tant ell mateix com el seu grup han tingut una estreta vinculació amb el centre social, però el que recorda amb més afecte és un homenatge que van fer al seu germà Esteve. Ara ja fa quatre anys, un grup teatral improvisat per membres de Can Vies va col·locar una placa en honor al guitarrista, just davant del local del grup musical. Al fer-ho, un dels actors va caricaturitzar a l’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Hereu, tot simulant una inauguració oficial. “Van fer el paripé de tallar la cinta i tot”, recorda entre riallades.
Més enllà de Sants
Són molts els músics d’arreu que es trobaven després dels concerts a Can Vies. Un d’ells, Feliu Ventura, es refereix al CSA com a un espai d’intercanvi d’idees, on es tocava música diferent sense prejudicis d’estil: “Tant podies trobar-te al cantautor més tranquil com al grup més punkie”, bromeja. Ventura considera que la Vila de Sants, o el Barri de la Salut –llar adoptiva d’Ovidi Montllor– són territoris d’acollida de l’èxode valencià perquè tant arquitectònicament com socialment recorden a les comarques centrals del País Valencià.
Continuant per terres valencianes, Obrint Pas inicia les seves relacions amb Can Vies a partir dels centres socials dels seus orígens, posant èmfasi amb el Casal Popular. Miquel Ramos, teclista i vocalista de la formació, defineix aquests espais com a “referents d’antagonisme i també punts de trobada”. Ramos explica que la vinculació amb Can Vies prové de la relació que els membres del grup tenien amb les activitats de reivindicació social de Barcelona. “Tant Can Vies com la Hamsa van ser referents dels moviments socials d’ençà que van començar a caminar”, puntualitza el músic i periodista.
Albert Avilés, baixista de la formació de folk-rock Ebri Knight, considera que els locals autogestionats “serveixen com a eixos de coordinació per a la transformació social” i puntualitza que aquests espais independents de les institucions estan sent “constantment perseguits per qui ens governa, i segurament no és casualitat”. Avilés, del grup musical del Maresme, explica que ells no hi van poder participar de forma directa –a les assemblees– però sí que hi ha contacte i s’han proposat diverses formes de col·laborar-hi, com ara concerts solidaris.
Primeres amenaces, reaccions dobles
Un 12 de maig, es va iniciar l’etern procés judicial contra Can Vies des de Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona, entitat de la qual l’Ajuntament barceloní n’és el principal accionista. Des d’aquella primera amenaça, l’acció musical es va començar a sumar cada vegada més a la causa del CSA. Però l’anunci de desallotjament i enderrocament per part de les institucions va ser el que va encendre la flama, i la col·laboració del col·lectiu va ser encara més forta. “Ja us ho vam demostrar amb Can Batlló”, desafia Lluís Fortuny, membre de la Companyia Elèctrica Dharma.
La iniciativa USB Can Vies va unir a Cesk Freixas, El Nota, Natural Killers, Pirat’s Sound Sistema, Guadalooped, Ràbia Positiva, Prostiputas, Hugkakke, Revés i At Versaris. Van gravar un seguit de cançons per enfrontar l’amenaça que patia el centre social autogestionat. Una altra forma de resistència per part dels grups musicals es va consolidar a través de la difusió mitjançant les xarxes socials. “Són una eina més per combatre la campanya de criminalització per part dels mitjans”, especifica Miquel Ramos.
Enderrocant la derrota
Tot i la implicació per part de tots els col·lectius i persones, el 26 de maig es va produir l’enderroc parcial de l’oasi de Jocs Florals 40-42. Però, ben lluny de la dissidència, la resiliència va ser el punt fort que va aconseguir el suport des de moltes branques de la societat, entre elles la musical. A partir del Verkami Can Vies Viu! s’aconseguirien recaptar fins a 89.760 euros per a reconstruïr aquest centre social autogestionat. Des d’aquest projecte es van organitzar concerts com el de les alternatives de la Mercè, on hi tocarien Orxata Sound System i La Troba Kung Fú.
Un dels grups que també va formar part del crowdfunding fou Exèrcit d’Alliberament Musical. “Donem suport als moviments socials i els centres socials autogestionats. Com no podíem col·laborar, amb aquest oasi enmig d’una ciutat com és Can Vies?”, exclama l’Omar Sánchez, un dels MC del grup palamosí. L’Omar explica que a partir d’un dels companys de carrera de polítiques de’n Mauro Juan, també membre d’EAM, els hi va arribar la proposta de participar amb la caixa de Resistència de Can Vies, oferint un concert per 400 euros que la Kasa de la Muntanya va contractar.
Miquel Cubero, cantant i compositor d’Ojo de Buen Cubero, es va adherir a l’assemblea de músics de Can Vies el novembre de 2013. Des d’allà s’organitzaven kafetes els primers divendres de cada mes, en les quals s’organitzaven concerts a la capella, majoritàriament en viu. “Vam portar a DJ Sendo, Animales de Kostumbres, i a també a Karma, la Jam Session de l’Escola de Música”, recorda. Tot i ser de Santa Eulàlia, Cubero sempre ha tingut molta més afinitat amb el barri de Sants, doncs allà hi tenia l’escola i els seus cercles més íntims. “Volia implicar-me d’una forma més forta políticament del que jo sentia meu”, explica.
Unitat territorial
Can Vies ha aconseguit unir territoris, estils musicals, i persones. Una de les mostres més recents és “Militants de la Vida Rebel”, cançó que van fer els barcelonins Ojo de Buen Cubero amb la col·laboració dels valencians VaDeBo. Va ser aquest darrer agost, a la Festa Major Autogestionada de Sants, organitzada per les comissions de Festes Alternatives, de les quals Can Vies en forma part. Fou allà on es van conèixer amb Ojo de Buen Cubero, i on van tenir el primer contacte real amb el vell refugi de Sants.
Als membres de VadeBo la situació de Can Vies els hi va recordar a la Primavera Valenciana, concretament en la forma d’actuar per part de l’Estat davant dels col·lectius, puntualitza Daniel Redobla, un dels cantants de VadeBo. “La repressió funciona sempre igual, segueix sempre el mateix patró”, reitera el membre d’Obrint Pas, Miquel Ramos.
La música dóna suport a Can Vies amb fermesa i compromís, així com són molts els col·lectius i individus que s’hi han vinculat, de forma o altra, per aconseguir la reconstrucció d’aquest referent per als moviments socials d’arreu. Ja sigui des de Santa Eulàlia, Sants, València Ciutat, Xàtiva, del Maresme, o des de Palamós, la música ha aconseguit trencar les barreres per unir-se en un mateix missatge. Per què, com bé sentencia Lluís Fortuny, “Jo moriré anant a la contra”.
Paula Ericsson, La Directa https://directa.cat/actualitat/can-vies-18-anys-amb-musica-com-eina-de-lluita
