Unes 250 persones han participat en una cercavila que ha passat no només per la ciutat de la gentrificació, sinó també per la de la resposta organitzada.
Parlar de fer una cercavila a la Barcelona del 2016 sembla més que mai una contradicció en els termes. De vila, poca, quan els fons voltors sobrevolen els seus gratacels i el capital global converteix a marxes forçades en metròpoli el que no fa tant era poc més que una ciutat mediterrània. Però la que s’ha viscut aquest dissabte contra la gentrificació i per la defensa dels barris es rebel·lava precisament contra aquesta concepció imposada de Barcelona. Volia fer brollar des del carrer el conflicte que pateix el veïnat a tres barris que són clau de volta d’aquests processos: el Raval, el Poble Sec i Sant Antoni.
Començaven darrere el portal de Santa Madrona, al solar encara en disputa on hi ha projectat el Praktik, un hotel de cinc estrelles que farà ombra a les Drassanes i que davant la pressió veïnal ha intentat presentar-se com agent dinamitzador de la zona. Les portaveus de la plataforma convocant, que agrupa col·lectius com La Rimaia, l’Ateneu cooperatiu La Base, el gimnàs Sant Pau o la Plataforma Salvem Can 60, explicaven què creuen que es vol dir quan es parla de dinamització: pujades de preus a botigues i bars, nous establiments pensats pels visitants, pisos i lloguers cada cop més cars, i finalment, l’exili del veïnat del barri que no es pugui permetre els nous estàndards de vida. Prova d’aquests processos són els 13.000 veïns i veïnes que ha perdut Ciutat Vella en els darrers 10 anys.
Pancartes avancen pel Raval després de visitar el solar Juan Andrés Benítez
Darrere dels parlaments, membres de les organitzacions convocants encartellaven els murs, i en acabar, una batucada eixordadora donava inici ara sí a la cercavila. La fila de gent que esperava entrar al Museu Marítim, els guàrdies urbans de la zona, els veïns des dels balcons, les treballadores que preparen el mercat brocanter que omplirà el diumenge la mateixa plaça de turistes, tothom ha hagut de girar el cap pel so dels timbals.
Paral·lel amunt, la batucada i les dues-centes cinquanta persones que la seguien despertaven habitacions d’hotel i apartaments turístics de la ressaca de divendres nit i des d’una finestra una noia japonesa gravava la corrua pintoresca. Senyors grans en bata, que amb sort tenen ja el pis pagat, treien també el cap pel balcó, i escoltaven i, qui sap si compartien, els crits de la cercavila: “un pis turístic més, una veïna menys”. Així de senzill, perquè els negocis immobiliaris són complicats, però els seus efectes, ben fàcils d’entendre. O “Gent sense casa i cases sense gent, no s’entén”. Un lema antic, de quan els cridava l’alcaldessa.
I enfilen Poble Sec amunt, travessant el carrer Piqué i fent sortir a la gent del súper i del bar regentat per xineses de la cantonada. Gent que de sobte es veu forçada a oblidar el Barça, que comença a la una, i a xerrar uns minuts sobre la denúncia del fullet que acaben de rebre, en català, castellà o àrab. Un turista jove intenta entendre un dels cartells que porta una de les prostitutes –i veïnes del barri– que segueixen la protesta, perquè també és la seva guerra, la dels carrers contra la ciutat asèptica. Parla de la violència masclista contra les putes al carrer.
Denúncia de les diferents violències que es viuen al centre de la ciutat
I a la tàpia d’un edifici buit al carrer Lafont, la cercavila s’atura i enganxa un cartell gegant que posa nom i cognom al propietari, a l’home que guanya diners amb aquell preuat tros de sol tancat i mort: un tal Santiago Cardete, que aquest cop té nom, però que podria ser un finlandès, un rus o un fons d’inversió sense marca coneguda pel gran públic. Propietaris dels milers de metres quadrats al jardí de les Tres Xemeneies, del pulcre edifici de sis plantes a Nou de la Rambla, o d’un solar al Paral·lel on durant els anys de glòria hi havia hagut el Teatre Talia. Ara, un col·lectiu, també membre de la plataforma, demana que esdevingui espai d’ús públic: un museu de les arts escèniques que entronqui amb l’ús de l’edifici ara enderrocat.
Aquest és el darrer espai sense ús que visitem (o sense ús públic i notori, perquè no costa descobrir les dues tendes d’acampada amagades darrere les tanques). La resta són víctimes també de la voracitat especulativa del capital, però resisteixen el dia a dia amb usos diferents. Com el Gimnàs social Sant Pau, col·lectivitzat per la plantilla fa quatre anys i encara actiu i amb renovada ànima reivindicativa. O Can 60, l’antiga fàbrica del carrer Riereta, niu de famílies i entitats, que finalment ha acabat sent comprada per l’ajuntament. O l’Àgora Juan Andrés Benítez, un solar al carrer Aurora propietat de la SAREB, ara enjardinat, on s’hi fan activitats diverses a l’espera, com la resta, de veure que nassos passa amb els propietaris.
Originals plafons reivindicatius s’han penjat durant el recorregut
Al final, tots aquests focus de resistència són els protagonistes de la cercavila, que esdevé un recorregut no només per la Barcelona de la gentrificació, sinó també per la de la resposta organitzada. Entre els dos centenars i escaig de persones, s’hi han sumat, a banda del típic policia secreta que s’avorreix com una mala cosa, els regidors Josep Garganté i María José Lecha de la CUP de Barcelona. També s’hi ha vist a la regidora del districte de Ciutat Vella Gala Pin (BeC), si més no una estoneta. Acaba el matí amb una paella multitudinària a la ronda de Sant Pau, a les portes de La Rimaia, que també és propietat del senyor Cardete o això diuen els papers. Al capdavall ha estat una ruta curta, perquè la densitat del conflicte és tal, perquè hi ha tants edificis al centre de Barcelona en perill de ser devorats pel diner fàcil, que no calen més de deu carrers a la rodona.
Adrián Crespo, La Directa, https://directa.cat/timbals-dalarma-barcelona-que-ens-expulsa
