En aquesta casa-fàbrica tèxtil, construïda el 1833 i origen de la dita “això sembla Can 60”, hi conviuen famílies i entitats tan diverses com comú és el seu problema: tenir un contracte caducat.
Al barri barceloní del Raval s’ha volgut passar pàgina i donar oficialment per tancada una de tantes lluites locals: la del Can 60 i la plataforma que l’articula, “Salvem Can 60”. Contra la voluntat de les seves protagonistes, que haurien preferit seguir en l’anonimat i, si de cas, dedicar les pulsions activistes a altres causes, la plataforma es va haver de crear quan la propietat de l’edifici va decidir no renovar el contracte a cap de les llogateres i, a l’hora, començar un procés d’assetjament sense treva.
En aquesta casa-fàbrica tèxtil, construïda el 1833 i origen de la dita “això sembla Can 60”, hi conviuen famílies i entitats tan diverses com una escola de capoeira, un taller de ceràmica o una associació que ajuda a veïnes en risc d’exclusió econòmica a trobar feina, totes amb un problema comú: tenir el contracte caducat. La propietat original, inspirada per la combinació de l’ascens vertiginós del preu del metre quadrat a Ciutat Vella i la lògica mercantil, va afegir-se a l’especulació amb una pràctica molt estesa: vendre pisos “amb bitxo”, com es diu en l’argot del ram. Van vendre a un inversor que va vendre més car a un altre inversor, que va vendre més car… i així fins a arribar a la conclusió de què la manera d’amortitzar era construir-hi habitatges de luxe. És una història molt coneguda al Raval i la font de la qual emanen la sobresaturació d’Hotels o altres edificis excloents per la gent del barri però aquest cop, per les dimensions del complex i el número d’afectats, els “bitxos” es van veure amb ànims de plantar cara. El primer pas va ser plantejar-se una pregunta retòrica: què és més útil als problemes endèmics del barri, unes entitats que funcionen al seu servei o esborrar-les en favor d’un petit grup de classes benestants? La resposta els va empènyer a una campanya de denúncia pública i, les mostres de solidaritat, es van anar escampant aquí i allà, fins a arribar a la institució. Llavors la institució s’hi va implicar.
El passat 21 de setembre, amb un tuit, l’ajuntament de Barcelona informava en rigorós directe que el “Can 60” havia estat adquirit a través d’un acord. A la informació escrita la complementava una instantània on dos càrrecs públics, també en rigorós directe, anunciaven la primícia a uns micròfons subjectats per mans que l’enquadrament tallava. O sigui: els dos càrrecs públics i la informació que ens desvetllaven —que l’ajuntament havia adquirit Can 60— eren el sentit de l’escena.
A partir del tuit i per allò de l’efecte bola de neu que tenen els retuits, en algun reducte virtual, que no es correspon necessàriament amb la realitat, es va muntar una festassa de victòries i autocomplaences. El progressisme ben entès, que està al corrent del que es fa i desfà a Twitter, anava deixant petja a un llarg esprint d’autoestima col·lectiva: “Can 60 és queda al Barri!” on el to triomfal tenia ocasió d’alçar la veu. En aquest afany de pregonar la bona nova, alguns, com en el mite de Marató, van arribar molt lluny: en declaracions a la premsa les regidores que escenificaven la solució del conflicte afirmaven que la seva resolució és “un exemple del que es pot aconseguir amb les lluites veïnals” i, tot agraint la “bona predisposició de la propietat”, asseguraven que la compra “és una molt bona notícia per al Raval”.
No cal negar l’aspecte positiu de l’assumpte: l’edifici passarà a ser catalogat com a patrimoni arquitectònic i no serà enderrocat. Però (i “però” és adversativa) no ens pot anar gens malament com a societat parar-nos a pensar una mica més enllà del focus mediàtic i l’aplaudiment; a l’ombra del flaix de la instantània. Un tuit és curtet per naturalesa.
L’acord, així com la bona predisposició de la propietat, és fàcil d’entendre: l’ajuntament desembutxaca sis milions d’euros i la propietat se’ls embutxaca. A més, i per la deixadesa deliberada amb què fa anys s’havia deixat d’invertir, caldran més de dos milions d’euros en rehabilitació. Això en un context d’assetjament de llarga durada que ha inclòs totes les males arts del terme: tallar la llum, l’aigua i el gas a les llars de famílies, oferir diners de sotamà a individus per tal que desertessin de la reivindicació, fer tractes entre propietàries sense informar a les llogateres… tan és així que, l’any 2015, un altre equip de govern del mateix ajuntament; un que va sentir ploure quan la plataforma “Salvem Can 60” va trucar a les seves portes, va incloure la vella fàbrica en el “Pla Dintres”, amb caràcter suposadament coercitiu per les propietats que es troben en un estat de conservació i seguretat molt deficient pel que fa al nivell d’habitabilitat. És a dir: s’ha reconegut oficialment una deixadesa estructural premeditada i l’única manera de confrontar-la ha estat premiant-la amb la finalitat última que tenia: fent-li guanyar diners. Molts diners.
No hauria de semblar gens estrany que, si es té un mínim d’esperit crític a l’hora d’analitzar els fets, no hi hagi gaire a celebrar en tot això que celebra l’ajuntament. El triomf de l’acumulació de capital no és cap festa i encara ho és menys quan el poder públic l’ha possibilitat amb diners també públics. O dit de manera més simple: mentre competim en lloc de col·laborar hi haurà guanyadors i perdedors i, si els qui pretenien esborrar Can 60 han guanyat, costa d’entendre que el Can 60 també.
No fa massa temps un il·lustre patrici del poder autonòmic, Artur Mas, introduïa al llenguatge “processista” un terme de matriu anglosaxona molt utilitzat en el món empresarial: el “win-win”, “tothom hi guanya”, segons el qual existeixen fórmules que, tot esborrant un conflicte, permeten arribar a acords que satisfan a les dues parts. El cas de Can 60 evoca aquell concepte i la seva confusió implícita, doncs, aquest conflicte ha posat en relació dues parts incompatibles: les qui volen un barri per viure-hi i les qui el volen per mercadejar-lo, i no es pot entendre que amb la intervenció resolutiva d’una xifra milionària totes dues se’n vagin d’una negociació amb un somriure a la cara. Tot queda com estava i, les arques públiques, abocades a enriquir el negoci dels qui només es mouen pel negoci. No celebrem els mals menors perquè són mals i, si el capitalisme especulatiu està de festa, no ballarem al seu ritme… el seu guany no pot ser el nostre.
En aquest sentit es troben a faltar estratègies més valentes. Encara que tinguem assumit que el conflicte obert amb el capitalisme —de moment— no és tasca de totes, hi ha solucions ajustades a la socialdemocràcia que la majoria de partits polítics amb representació a Barcelona reivindiquen com a pròpia: el “Pla Dintres”, per exemple, contempla la possibilitat d’imposar multes de fins al 90% del cost d’una rehabilitació a una propietat que no l’ha assumit podent-s’ho permetre. S’ho pot permetre, algú amb sis milions d’euros? No és infundat creure que sí. De moment la impunitat dels qui han volgut expulsar famílies i projectes d’interès públic del barri no ha rebut més que un reforç. La socialdemocràcia, un cop més, fent de pedaç.
Cal recordar, altra vegada, l’evidència que atenent problemes puntuals no es soluciona un problema majúscul als barris de Ciutat Vella: la inviabilitat extrema del dret a l’habitatge per cada cop més gent. Quan sorgirà el proper Can 60? Quants Can 60 més ens podem permetre, a preu de mercat? Quants Can 60 hi ha silenciats per la impotència de no poder tirar endavant una campanya de denúncia? Can 60 ha acabat com el paradigma de, més que solucionar un problema, posposar-lo.
És en aquest sentit que no hi ha cap motiu per vanagloriar-se de res; més aviat una inèrcia d’aquella política tan barcelonina d’ajudar individus o grups que pateixen una problemàtica concreta mentre, alhora, s’ignora a moltíssimes més en la mateixa situació. Allò que vol el magre premi de la claca periodística i poc més, com Jesucrist curant un cec davant del seu públic i negant el miracle a tota la resta de cecs del planeta.
La gent de “Salvem Can 60” segueix sense tenir cap seguretat de què es quedaran allà i la seva lluita, mediàticament ja superada, segueix tan intacte com el primer dia. De moment, i fins on elles saben, hi ha tornat a haver un de tants canvis de propietat. Però elles, han deixat de ser “bitxos”?
Joan Suqué és activista – La Directa, https://directa.cat/actualitat/sobre-can-60-linterior-de-facana
