Diferents generacions dels que de ben segur representen el moviments socials i polítics més dinàmics i combatius dels últims 30 anys a Manresa, es van trobar en una xerrada organitzada en motiu de setè aniversari de l’Ateneu Popular La Sèquia. Són set centres socials que han marcat la història de les lluites d’una ciutat que en molts moments s’ha situat com a punt neuràlgic del conflicte social. A través dels centres socials s’han vertebrat algunes lluites tan importants com les de la insubmissió al servei militar, la lluita antirepressiva contra les detencions d’activistes de Terra Lliure o activistes anarquistes, la difusió de l’okupació o la lluita feminista.
En la xerrada el casal Alimara, l’Ateneu la Seca, la Fona, Na Bastardes, la Fadulla, La Tremenda i la Ruda van explicar les seves experiències, quins aprenentatges i quins errors s’emporten d’aquells anys, en quin context van néixer els respectius centres, en quin corrent ideològic s’enmarcava el casal així com també el motiu pel qual el projecte es va acabar.
El primer torn va ser per al casal més antic de tots, el Casal Alimara actiu del 1987 al 1989. El seu representant va explicar que el casal va néixer en un moment on les institucions volien “despolititzar els moviments socials i presentar-nos com a tribus urbanes”. Va denunciar que era molt comú que es posessin dins del mateix sac l’independentisme, l’antifeixisme i el feixisme. La història d’aquest casal està marcada pel fet que un grup d’ultradreta va posar-hi una bomba, concretament una olla pressió plena de pólvora. Segons l’activista aquest atemptat va ser obra de Milícia Catalana que es tractava del “braç del GAL a Catalunya”. Va prosseguir afirmant, amb seguretat, que aquesta bomba havia estat feta per un Policia Nacional, segons les informacions que els hi havien arribat posteriorment
L’Alimara “ens permetia estar més units i respondre a la repressió col·lectivament”, va dir l’activista referint-se a una de les utilitats més importants del casal. Alhora va voler remarcar que al casal hi treballava gent de diferents tradicions polítiques i que aquest fet va ajudar als més joves a adquirir molta experiència.
El següent torn va ser per La Seca, el casal amb més longevitat de tots ja que va estar en actiu de 1990 al 2002. El seu representant va explicar que La Seca va néixer en un context “d’una repressió brutal per part de l’Estat espanyol”. Molts dels seus membre formaven part del casal Alimara i en aquest sentit va dir que s’havia d’entendre la Seca “com una evolució del casal Alimara”. Es tractava d’una espai ideològicament divers on hi coincidien persones anarquistes, independentistes i comunistes. Al llarg dels 12 anys de vida, el projecte va tenir tres seus, als carrer Jorbetes, Talamanca i Barreres. Va voler ressaltar que es feien moltes activitats de caire cultural o que anar-hi a fer una xerrada el fill del Che.
La Fona va ser el tercer centre social a intervenir, en aquest cas, va tenir les portes obertes del 1999 al 2002. Aquest era una espai de molta afinitat ideològica entre els seus membres, que es caracteritzaven per tenir entre 16 i vint-i-pocs anys. L’activista que va explicar la història del centre assenyalava que “vivíem en un context de crisi de l’esquerra, amb la caiguda de la URSS o els pactes de la Moncloa”.
Com passava i passa amb d’altres centres, alguns membres de la Fona ja participaven anteriorment d’un altre centre social, en aquest cas de l’Ateneu La Seca. La Fona, però, es caracteritzava per buscar una empoderament juvenil, enfront la Seca, on hi participava gent més gran. “La Fona era un punt de fuga per canalitzar la protesta al capitalisme en un progrés hegemònic” va afirmar l’activista. Alhora va contextualitzar el moment polític en que va funcionar la Fona afegint que “en aquell moment es van crear les ETT’s i els mitjans de comunicació venien flors i violes sobre el model econòmic”. En aquest sentit va remarcar la importància que donàven a la “contrainformació” dins del centre social, ja sigui amb el repartiment de fanzins o la difusió de diferents temàtiques silenciades o manipulades a través de xerrades i altres activitats. Un dels fets que va voler destacar va ser quan “un Policia Nacional ens va portar una carta on deia que s’hi projectaven el vídeo Arri-Beltza se’ns podia aplicar la llei antiterrorista”. Per acabar va explicar que el centre social va acabar tancant perquè la gestió de l’espai els restava molt temps que volien dedicar a l’activitat política.
Un dels centres socials més especials de la història dels moviments socials a Manresa és, sens dubte, Na Bastardes. Aquest va ser el primer centre social okupat a la ciutat de Manresa. “A Na Bastardes hi participàvem gent d’ideologia llibertària, autònomes o independentistes, totes elles però teníem un esperit antiautoritari. Amb l’okupació denunciàvem l’especulació i alhora solventàvem la necessitat de tenir un local” van assenyalar les activistes de Na Bastardes que van participar a la xerrada. Na Bastardes es va caracteritzar per promoure “la resposta al carrer” i entre d’altres, s’havien organitzat protestes a les visites a Manresa d’Ana Botella, Montserrat Tura o els prínceps. Les activistes de Na Bastardes també van destacar la seva participació en la resposta als desallotjaments o en manifestacions contra l’especulació.
La contrainformació també va tenir un paper important, durant la xerrada van recordar que a Na Bastardes va néixer al Bages el Pèsol Negre, una publicació que encara existeix en l’actualitat.
Una de les aportacions que creuen que va fer Na Bastardes és la de normalitzar i estendre l’okupació a Manresa, fet que creuen “encara es palpa a dia d’avui”. Per altra banda, i al igual que en d’altres centres socials, un dels aprenentatges que van extreure va ser el d’aprendre a conviure persones de diferent ideologia. Pel que fa l’espai, van dir que van haver de dedicar moltes hores a l’acondicionament del mateix ja que estava molt deteriorat. “Erem molt inexpertes en tot el tema de les qüestions legals”. El projecte es va acabar el 2005 quan l’espai va perdre el judici civil, i es va dictaminar una data oberta de desallotjament.
Del 2000 al 2009 va estar obert el Casal Popular La Fadulla, un espai ideològicament afí a l’esquerra independentista. Una de les primeres apostes d’aquest casal, segons l’activista que va participar la xerrada, va ser la de sortir del barri antic i ubicar-se al barri del Vic Remei. L’aposta per aquest barri va afirmar venia “perquè hi havia una AAVV amb qui teníem molta relació personal”. L’Obertura de la Fadulla va coincidir també amb l’obertura de molts casals independentistes arreu dels Països Catalans. El casal es finançava en bon mesura amb l’aportació dels 90 socis que tenia. Durant els anys de màxima activitat del casal, es van arribar a realitzar uns 40 actes l’any, amb la característica de ser un espai molt obert a les propostes externes que arribessin. Per acabar el membre del casal que va participar a la xerrada va explicar que el desgast que provocava mantenir obert setmanalment l’espai i el fet que els interessos de les persones implicades canviessin va fer que el projecte finalitzés.
La Tremenda, aquest va ser un espai okupat l’any 2005 i que va funcionar durant 9 anys. Era un centre social gestionat pel col·lectiu feminista Columna Clitoriana. Segons les activistes, aquest projecte sorgeix de la mà d’un grup de dones que es troben per reivindicar el 8 de març, les primeres reunions les van fer a Na Bastardes i van afirmar que els van servir per fer un treball molt intern “de compartir experiències de que significa viure en una societat patriarcal”. El 2004 sorgeix la necessitat de tenir un espai i al març de 2005 s’okupa l’espai. Una de les experiències de creixement col·lectiu més intenses que recorden les activistes va ser “la pròpia reforma de l’espai” ja que volien que les reformes que necessitava fossin “un empoderament de les reformes com a dones”. Van denunciar el qüestionament constant al que es veien sotmeses pel fet de ser “un espai per dones, només per dones”. De l’activitat de l’espai en van destacar “el treball formatiu per conèixer el cos de la dona” i també algunes campanyes i tallers com “Roba i salut”, la campanya contra Inditex, el cicle de “Dones i conflicte armat” o els cursos d’autodefensa per a dones. A nivell ideològic tenien clar que volien “lligar la lluita antipatriarcal amb la lluita anticapitalista”. Finalment el projecte va finalitzar el 2014 amb un desallotjament sense ordre judicial.
El Banzai va ser un centre social d’ideologia lliberàtira okupat l’any 2007 i que va funcionar fins l’any 2011. Entre els projectes que es van desenvolupar en el centre social, l’activista participantsde la xerrada van destacar la creació d’un grup d’homes per tractar el patriarcat o l’impuls d’una contra-escola. Des de l’espai també es va potenciar la lluita contra les presons, la solidaritat amb Palestina o la campanya de suport a l’anarquista gironina empresonada Núria Pórtulas. En aquells anys “vivíem una època de creixent criminalització de l’anarquisme, i fins i tot es deia que hi havia un triangle anarquista entre les ciutat de Barcelona, Girona i Manresa” va explicar el membre de l’espai.
Com aportacions de l’espai va destacar que “vam aconseguir radicalitzar les pràctiques a la ciutat, potser no vam connectar amb la ciutat però la vam aconseguir radicalitzar”. Com a autocrítica també va explicar que “partíem de la perspectiva política de la confrontació amb les institucions i l’Estat. Però ens vam oblidar de construir”. Un dels fets que va marcar els últims mesos de l’espai fou la detenció de 6 persones, quan va recordar “portàvem 4 anys a l’espai”.
Per últim va ser el torn de l’Ateneu Anarquista La Ruda, un centre social també okupat i l’únic dels que van intervenir que actualment encara està obert. Les membres d’aquest Ateneu van explicar que el desallotjament de La Tremenda va impulsar l’okupació d’aquest espai. Alhora va assegurar que pretén ser un “espai afinitari però més obert”. Igual que en el cas de la Fadulla el fet que fos al barri del Vic-Remei era vist amb bons ulls, van apuntar. Algunes de les activitats que s’hi fan són tallers de teatre o tallers de cartes d’escriptura a preses, a la vegada l’espai acull un grup d’autogestió de la Salut o l’Assemblea Llibertària del Bages. Una de les novetats que incorpora la Ruda és un alberg per tal d’acollir grups que necessitin passar la nit a Manresa per realitzar les seves activitats. Una dels punts positius que van valorar les activistes és que l’espai els ha permès crear “un punt de trobada i solidaritat contra els cops anarquistes com Pinyata i Pandora”. D’ara en endavant van afirmar que volen fer “una aposta més de carrer” i per això estan potenciant una campanya contra el projecte Manresa 2022.
