El clima generat entorn del gaztetxe (casal de joves) Maravillas de Pamplona, okupat tres vegades i desallotjat altres tres, ha convertit un projecte de barri en un esdeveniment polític de primer nivell. Més enllà de desestabilitzar el ja per si mateix convuls mapa polític navarrès, ha posat de manifest un debat que, si cap, es realça a la Navarra del canvi: el del model d’entesa entre la institució i el moviment popular.
El 16 d’agost de 2004 començava el desallotjament de l’Euskal Jai, el gaztetxe més emblemàtic de Pamplona i un dels més coneguts tot el País Basc. L’edifici, un frontó arquitectònicament i històricament ressenyable, així com el projecte desenvolupat en ell des de 1994, van convertir l’Euskal Jai en una icona de la vida política i social de la capital. El seu desallotjament, al mateix temps, va ser la imatge de l’ona repressiva que Unión del Pueblo Navarro (UPN), amb la seva alcaldessa Yolanda Barcina al capdavant, va lliurar contra els sectors populars de la ciutat. I va assenyalar, a més, l’inici d’una època negra per als gaztetxes a la ciutat, gairebé abocats a l’abandó de la lluita davant la piconadora de la dreta foral.
El gaztetxe Maravillas, recentment desallotjat, va marcar la fi d’aquesta època de buit, com a punt culminant –de moment– del procés per un gaztetxe al centre històric de la ciutat. Un procés que es va reprendre, no casualment, amb el canvi polític que es va produir el maig de 2015, que va desallotjar a UPN de les principals institucions de Navarra, també de l’Ajuntament de Pamplona, que va passar a mans d’EH Bildu, gràcies al suport d’altres tres forces polítiques. [Llegir més ]
“Les nostres cases són trinxeres”.
