No és en certa manera la imatge d’un cinema tancat, encara amb els dibuixos d’aquestes velles pel·lícules dels 90, amb totes aquestes butaques buides que contemplen el no-res d’una pantalla en blanc, una bona metàfora d’alguna cosa més general? No s’ha revelat la il·lusió d’una vida feliç a través del consum, del treball assalariat estable, i de la ciutadania de ple dret assegurada per l’Estat-nació, com un espectacle que s’acaba, que exclou i tanca la porta de les seves promeses a cada cop més i més persones?
Avui hem reobert aquest cinema que feia anys que estava abandonat, però no per a reiniciar cap espectacle. Hem pres aquest cinema per dotar d’espai a un projecte que no aspira a convertir-nos en espectadores de cap més farsa, sinó a esdevenir protagonistes de les nostres vides.
No volem continuar contemplant passivament el circ mediàtic de les declaracions simbòliques i televisades de la “nova esquerra” institucional, mentre al carrer no canvia res i els nostres condicions de vida continuen empitjorant. No volem ser les espectadores dels gestos simbòlics amb els que aquests “partits del canvi” oculten la seva pròpia impotència per a transformar res, la seva inevitable topada amb els límits estructurals d’un sistema corromput des de la base. [Llegir més ]